Jo no seria capaç

No seria capaç de deixar una casa així. Abandonar el que durant més de 20 ha estat casa teva. I abandonar-la així. Deixant-ho absolutament tot.

Estic parlant del pis on estic vivint. És d’una tal Elvira. Una dona americana que havia estat professora d’anglès a l’acadèmia on ara treballaré jo. Fa tres anys que va marxar als Estats Units. I no ha tornat. Va tancar l’aigua, el gas i la llum. Va donar de baixa la televisió per cable i el telèfon. Va agafar la seva roba, va tancar la porta i va marxar. O com a mínim aquesta és la sensació que em dóna.

Marcs de fotos a les prestatgeries, figuretes i espelmes escampades, i gairebé, com aquell que diu, la taula parada.

Però jo em pregunto… Si sabies que havies de marxar durant tant temps… perquè deixes la casa així? Com pot ser possible que no et vulguis emportar els teus llibres? Que no et vulguis emportar les fotos? Que hi deixis part de la teva vida, records acumulats al llarg de 20 anys?

És que crec que no va tocar res. Que no es va endur ni un sol llibre.


Té llibres per donar, per vendre i per regalar. En anglès, en hongarès i en romanès. Llibres de text d’anglès. Diccionaris. Fitxes. Fotocopies. Fotos. Àlbums i àlbums. Música. Vídeos, i més vídeos. Les revistes del National Geographic des del 1989 fins a l’agost del 2005. No us enganyo.


Quan vaig obrir la porta per primer cop, em pensava que en qualsevol moment aquesta dona trauria el cap per allí. De fet vaig haver de preguntar a veure si tornaria o no. Perquè no m’ho podia creure.

De fet em podríeu dir que un llibre no és una cosa gaire personal. Que de fet, és de les coses més impersonals que et pots trobar. Potser sí. Però una persona que ha acumulat tants i tants llibres al llarg de la seva vida, no crec que li vingui gaire de gust abandonar-los així com així.

A mi, de fet, és de les coses que més m’agrada guardar. Els llibres. Cada vegada que he hagut de fer neteja i treure els llibres de quan era petita, m’ha costat. Em costa desprendre d’aquestes històries... i més si són llibres que m’han agradat. I mira que no són per llençar-los, ni donar-los. Simplement per guardar-los en una caixa... Per això no entenc a l’Elvira.

Vull pensar que aquesta pobra dona va marxar amb unes altres intencions... i un cop als Estats Units, va veure que no volia tornar. O com a mínim de moment.

(L’entenc. Jo no sé on deu viure a USA, però segur que deu ser millor que això :p O com a mínim no hi deu fer tant fred, i els dies deuen ser més llargs.)

Clar que també... com t’ho fas per emportar-te tot això?! És tècnicament impossible. Hauria de llogar un avió per ella sola (bé, pels seus llibres...). Per això mateix... no ho sé... dóna’ls, ven-los, regala’ls. Deixa’ls a l’acadèmia. O en una biblioteca. Que com a mínim algú els farà servir...



M’estic preguntant si notarà si li agafo algun llibre el dia que torni. Per què creieu que tornarà, no?