OdorheiuSecuiesc:UnCapDeSetmanaMés

Un dia faré una foto a l’estació de busos de Ciuc, d’aquesta manera podreu veure les comoditats i els luxes d’aquesta ciutat.

Dissabte a les 10 del matí vaig agafar el bus més modern que us pugueu imaginar, i al cap d’una hora i 10 minuts, i d’haver recorregut 50km, vaig arribar a Odorheiu Secuisc. Em vaig equivocar de parada... Però bé, no va ser tant greu, perquè em vaig poder trobar amb l’Agnes, al cap de 5 minuts.

Qui és l’Agnes? L’Agnes és una amiga de la Ruth. La Ruth? (hi ha gent que potser no sap qui és...) Doncs la Ruth és una amiga de la universitat que se’n va anar a Luxemburg aquest any, i va conèixer a l’Agnes. Total que l’Agnes viu a aquesta ciutat, i em va invitar a passar el cap de setmana amb ella...

Odorheiu Secuisc és una ciutat una mica més petita que Ciuc, però té una mica més d’encant... Vam estar visitant el centre de la ciutat durant el matí, i després de dinar, pensant que quedava una mica més a prop, vam enfilar un camí per arribar a una d’aquestes fonts d’aigua mineral que tant abunden per aquesta zona... No era tant a prop com ens imaginàvem... però a mig camí, vam trobar un bon home i el seu nét amb el cavall i el seu corresponent carro, i ens van acompanyar. Vaig riure molt durant el camí... És que em semblava surrealista...

Aquí la gent va al camp amb els cavalls i el carro... Però clar... és raro veure’ls anant per la carretera... primer perquè poden provocar accidents. És obvi que no poden anar ràpid, però és que clar... te’ls trobes a tot arreu, i la gent que va a darrera els avança sense esperar, i per tant, si te’n trobes un que ve de cara, què? Bad luck. I segona... veus el carro, al seu costat et pots trobar el cotxe més guapo i car del món. Contrastos!

Total que vam arribar a la font... i aquesta no tenia gust (ni olor) de ferro... aquesta feia olor a petroli (us ho juro!!) Però el més curiós (o no) és que la gent va allí a omplir garrafes i botelles, vull dir que veuen aquesta aigua... Però és que no exagero... fa una olor molt forta... I aquí sí que ja no vaig voler tastar-la...

“S’ha de demanar un desig, i després passar per sota les portes petites sense parlar... diuen que si ho fas bé, se’t compleix” Llegendes al voltant d’això.

Aquí només hi són per fer bonic... i per fer això del desig... però aquestes portes (amb les portes pròpiament dit), són les portes de moltes de les cases dels pobles més rurals. Totes estan decorades, gravat a la fusta, i algunes, fins i tot, pintades... La llàstima és que, al ser de fusta, no es poden conservar durant gaires anys...

I ja, tornant cap al centre, vam parar al teatre (que en romanès és CASA DE CULTURA), que feien com un concert de corals de la zona... però com que ens estàvem quedant mig adormides, vam anar a berenar a una cafeteria super bonica, que tenien mil pastissos... Com de conte...

I la nit la vam passar en un parell de bars... primer vam anar a un concert de Jazz, i després ens en vam anar a un altre... i per sort nostra, vam trobar lloc al costat de la llar de foc. Feia un fred que tallava la pell. No exagero. Vam arribar a casa gairebé corrents...

El matí del diumenge es presentava molt solejat. Al cel no hi havia pràcticament cap núvol, així que, de les tres rutes possibles que teníem per fer, ens vam decantar per la que suposava estar-nos tot el dia a l’aire lliure...

Vam pujar al cotxe... i cap a Harghita-Mădăraş, la muntanya més alta de la regió de Harghita. Fa 1801m. Amb cotxe pots arribar fins als 1300, més o menys. I després, a munt s’ha dit. Però abans de fer el cim, has de fer el camí...

L’excursió en cotxe, pel mig dels boscos, amb aquest colors de tardor predominants... Tot s’ha de dir... ja comencen a caure les fulles seques dels arbres, i per tant, a poc a poc, els diferents matisos de grocs, taronges i vermells que es podia apreciar fa unes setmanes, ha anat desapareixent. Però bé, segueixen sent preciosos els boscos. La carretera, altre cop, deixa molt que desitjar. Només hi ha carretera una quarta part del camí, la resta, camí de terra i pedres i roques i forats i... un desastre. Semblava que mai arribàvem. L’únic avantatge és que de mentre, podíem disfrutar del paisatge. I va ser quan ens vam donar compte que aquella nit havia gelat. Primer ens pensàvem que simplement era gebre (és diu gebre?), però quan finalment vam aconseguir arribar al nostre destí, i vam baixar del cotxe, vam comprovar que els tolls d’aigua que estaven a l’ombra, estaven completament gelats.

Baixem del cotxe. Fa sol, però un fred impressionant. Però ens armem de valor, i comencem a pujar amunt. D’alçada seran uns 500 metres... però de llarg... buff... no ho sé pas... però clar, tornem al tema... havia gelat durant la nit, per tant els arbres encara duien el gel al damunt, l’herba que estava a l’ombra estava gelada... i el camí? Doncs no, el camí no estava gelat, però estava molt pitjor... ple de fang. Clar, el gel s’havia desfet amb el sol, i allò era un fangar. Així que no us negaré que vam tenir certes dificultats (i algun que altre susto, sobretot degut a la meva facilitat per posar el peu allà on no tocava) per arribar al cim... però hi vam arribar.

I des d’allí es veia la fi del món, pràcticament. Muntanyes i muntanyes i valls. Es podia veure com, en alguna vall, estava tot nuvolat... I si ja a baix feia fred... A dalt a sobre feia vent. Un vent gelat. Per tant, abans de morir-nos allí congeladetes, vam jugar-nos un altre cop la vida... i vam començar a baixar... no cal que us digui qui de les dues va estar a punt de morir més d’un cop...

Doncs bé, m’he oblidat de dir, que això són unes pistes d’esquí... No el pic, ni molt menys, sinó des de la base en avall... Per tant hi ha uns quants restaurants i “hotels” que només funcionen a l’hivern...

Però bé... nosaltres portàvem el nostre picnic, per poder dinar en una de les tauletes que hi havia allí fora, i així prendre una mica el sol. I, amb la panxa plena, i amb l’escalfor del sol, vam agafar un altre camí més decent per poder tornar a la civilització.

Una última parada en una cafeteria de Odorheiu Secuisc... i altre cop a agafar un bus abarrotat de gent per tornar cap a “casa”.

Sona estrany dir-li a això casa, no? Però bé... és el que ara és “casa meva”.