Una nit al KaraoKe o com un tío que va guanyar la medalla de plata de ciclisme als Jocs Paralímpics de Pekin pot arribar a fer l’imbècil amb un micro

Divendres al vespre ens en vam anar al Bandidos. Que és un bar/restaurant mexicà, que a més a més, és on em connecto a internet els caps de setmana perquè tenen FreeWireless, però que no parlen ni pisca de castellà, eh!? Mucho Mexico Lindo... pero nada de mejicano...
Doncs bé, ens en vam anar allí... i resulta que els divendres, de tant en tant, fan KaraoKe.
La cosa va començar calmada...
Les cançons eren en hongarès (d’Hongria. Aquí no hi ha gaires grups de música...), cançons de tota la vida, les clàssiques, però resulta que els tornen bojos... I què complicat que arriba a ser l’hongarès, déu meu! Total, que la gent es va anar animant... i allò era una bogeria, tothom cantant un munt..., i lo de menys era tenir el micro al davant...
Però, va aparèixer aquest senyor... que diuen que va guanyar la medalla de plata als Jocs Paralímpics de Pekin, a la categoria de ciclisme... (que va participar als paralímpics me’n vaig enterar al sortir... perquè us puc ben jurar que si l’haguéssiu vist moure, hauríeu dit de tot, menys que tingués una discapacitat... /Es veu que li falta una cama... i que en porta una d’ortopèdica.../), bé, tornem al tema... va aparèixer aquest bon home, que m’imagino que estava celebrant la victòria amb tots els amics (gènere masculí), i va agafar el micro... i la que va liar... va fer de tot amb el micro menys cantar... Tothom ballant, cantant, cridant...
No sé pas a quina hora va acabar tot allò... però jo ja no era allí per veure-ho.