Aquest cap de setmana va venir la Nàdia a aquestes terres... On Deú va perdre l'espardenya... o no, com diria la Nàdia... Perquè és molt millor que el que s'imaginava.
No us diré els esforços que vaig haver de fer per no adormir-me... però és que la senyora va arribar gairebé a les dues de la matinada. Una hora més tard del previst... (o 4 hores més tard... perquè va perdre el primer tren... La culpa no va ser seva... sinó del caos de qualsevol ciutat un divendres a la tarda, i multiplicat per mil per estar parlant de Bucarest).
Així que, després de cent missatges i cinquanta trucades, a aquestes hores intempestives vaig haver de sortir de casa... on tant calenteta estava... i creuar mitja ciutat per arribar a l'estació... (per sort, ho teníem tot calculat, i no em vaig haver d'esperar gaire...).
I tres hores després, encara estàvem xerrant... i xerrant... i xerrant... És el que té passar-se gairebé dos mesos sense poder parlar tranquil·lament amb algú, i amb català (que és un factor molt important), i sense poder comentar les coses :p
Dia6/Calor:Ens despertem relativament aviat (o molt aviat segons la Nàdia) tenint en compte l'hora que ens n'havíem anat a dormir... I després d'esmorzar i posar cert ordre, posem els peus al carrer.
Fa sol. Gens de fred. Així que podem caminar i patejar-nos Miercurea sencera, sense presses. Descobreixo carreres per on no hi havia passat mai... entrem als supers (per què serà que sempre ens agrada anar als supers quan som lluny de casa? A la Nàdia i a mi ens encanta, però és que no sé perquè!!), ens trobem a la Larissa (la meva professora de romanès) amb el Hepi (el seu gosset... Que té la mania de saltar-me al damunt cada cop que vaig a casa seva... No li va quedar clar el primer dia que els gossos no m'agraden... però bueno, amb ell faig una excepció) i a les 4 de la tarda, aconseguim arribar a casa, i fer el dinar... I quan acabem, mirem per la finestra, i sembla que ja sigui hora de sopar... i no són ni les 5 de la tarda...
Però no ha vingut aquí per quedar-se a casa... Agafem els portantes, i tornem-hi... Passegem pel parc, carrer peatonal amunt, carrer peatonal avall, i quan aconseguim obrir la porta del Bandidos... doncs cap allí s'ha dit... Internet, HotChocolate, Tünde, PatatesFregides, i Pizza.
És tard. Mañana más.
Dia7/NoEtPosisElsKeds,QuePlouràEl cel no té res a veure amb el del dia abans... però res ens frena.
Tornem a fer de turistes per la ciutat (no es un pueblo, que tiene 50.000 habitantes)... Avui toca el castell, el parc (de dia, clar)... més esglésies... i Csíksomlyó, una església / monestir... que té molta història... (i des de el primer dia que tothom em deia que hi havia d'anar...). Està a 2 km del centre, en un barri, que més que un barri, sembla un altre poble. I s'hi fa el pelegrinatge més important, i que acull més gent, de la zona dels Càrpats. Es venera la Verge Maria. L'origen ve del 1567, quan els Szeklers (la gent originaria d'aquesta zona) van guanyar una batalla defensant la seva fe, a la muntanya de Harghita. Per commemorar aquesta victòria, una vegada a l'any (a l'estiu) van en massa a venerar la Verge Maria. (Que la “venen” com l'estàtua de la Verge Maria més alta del món (2,27m)... A la Nàdia i a mi, ens agradaria dir que sí... que ho és... però sincerament... 2 metres, vale... però els 27 cm... :p No, parlant en serio... No té la pinta de fer dos metres...) això sí, podem dir dues coses... Les misses són eternes, i la gent fa cua per anar-li a fer el petó (Com si te'n vas fer un petó a la Moreneta o a la Virgen del Pilar).
Sortim al carrer, estirem les cames, descansem... i comença a ploure. Estupendo... només ens queden dos quilòmetres per caminar...
Aconseguim arribar a casa, sense mullar-nos massa. Dinem. Una altra vegada són les 4. Torna a estar molt fosc... sortim al carrer amb paraigües... cap al Bandidos altra vegada... Internet, HotChocolate, PatatesFregides... i ESTÀ NEVANT?!
Neu...
Neva molt... sortim al carrer que la neu no és qualla... però durant el trajecte del bar a casa... va caient més neu, i més neu, i més neu... i sí, nosaltres vam tardar molt en arribar a casa... però és que de no haver-hi res, a haver-hi molt, no va passar ni una hora.
No para de nevar.
Dia8/AixòEtPassaPerNoTenirBotesDescentsEl despertador sona a les 5 i mitja. És molt fosc, i segueix nevant. No ha parat amb tota la nit.
Però, no som les primeres que sortim al carrer, ni molt menys. La gent ja treu la neu del davant de les cases, tot i que encara segueixi nevant. Arribem a l'estació, amb el temps molt just. No entenem de cap manera a la taquillera. Finalment un noi ens tradueix... El tren porta un retard de 90 minuts. L'únic que volem és arribar a Brasov.
Sentadetes en una cadira. Esperem que el tren es digni a aparèixer. Ens assentem al seient que ens indica el bitllet... El que ja no estem segures és d'haver encertat el vagó... Ningú ens diu res... per tant...
Un trajecte previst d'una hora i 45 minuts, és converteix en un trajecte de... 3 hores? Ja no ho sé... Només sé que en teoria havíem d'arribar a Brasov a 2/4 de 9, i vam arribar gairebé les 11.
A Brasov també ha nevat. I també està nevant. Estem colgades de neu, que es desfà i es converteix en aquesta aigua-fang que és un fàstic, que ja no saps on posar el peu, ni que trepitges, ni per on passes.
Però això no fa perdre l'encant del Hollywood romanès... i no perquè hi visquin les estrelles de cine, ni hi facin cine, sinó, perquè unes lletres al més pur estil Hollywood, coronen la muntanya més propera a Brasov.
La ciutat és un encant, i el fet que estigui nevada, encara ni dóna més. Passegem una miqueta, però els peus de la Nàdia no ens deixen seguir més. Els té més que empapats... I no volem pas que li agafi una pulmonia, ni res per l'estil... Així que, apurem el temps en un parc jugant amb la neu, i altre cop cap a l'estació... Fem la tercera visita al Fornetti del dia, i un tren (moderno, que ja era hora), porta a la Nàdia cap a Bucarest... i a mi, dues hores més tard, cap a Miercurea-Ciuc... això sí, el fred que passo a l'andana esperant el tren, és indescriptible. Que tallava és poc. Una mica més, i em quedo allí tiesa.
Amb una puntualitat que em sorprèn, arribo a Ciuc. Els carrers estan nets. I les voreres, també. Sembla ser que aquesta vegada no hauré de vigilar de no relliscar. S'agraeix.
