Era el primer cop que agafava el tren aquí. I si ja vaig comentar que l’estació de busos era la més moderna que havia vist mai... ja us podeu imaginar que la de trens no es quedava curta. Després d’aconseguir comprar el bitllet... vaig sortir a fóra a esperar el tren. Anava de MiercureaCiuc a Brasov, canviava de tren, i de Brasov a Bucarest.
Després de comprovar que no anàvem en direcció contraria (no sé si us sabeu... però sempre tinc aquestes paranoies quan pujo a un tren), em vaig posar a comprovar l’estat del tren... i dels passatgers. Era com una pel•lícula. Quan la gent puja com un ramat al tren... i allí s’aposenten com poden i on podem. Era un tren d’aquests que para a totes les estacions por habido y por haber. I a més... no us ho perdeu... a cada pas a nivell, hi ha una persona a abaixar la barrera... Que digo yo... anda que no vam passar passos a nivell, durant tot el primer trajecte...
Per fi vam arribar a Brasov. Una estació més decent... i on, com a mínim, hi havia pantalles on indicaven els trens... Així que, després de creuar totes les vies, i arribar al hall, i comprovar la via del tren de Bucarest... vaig tornar a creuar mil vies. El tren havia de sortir a les 4, doncs bé, allí no apareixia ni tren ni res... La veritat... em vaig començar a emparanoiar una mica... I si m’havia equivocat? Al cap de 25 minuts (i després de veure que tothom estava una mica nerviós perquè no arribava el tren)... Va arribar. Però sorpresa. Només tenia 5 vagons. I jo havia d’estar al vagó 10. Ala... a esperar més estona que portessin els vagons que faltaven.
El tren era d’aquells que tenen compartiments, de 8 persones. Viatjava amb una noia; uns padrins amb la seva néta, i després a mig camí, van pujar dues dones. El viatge va ser etern. I a més, com que portàvem retard, ens havíem de parar cada dos per tres, perquè passessin altres trens... O sigui que vam arribar una hora tard a Bucarest. I clar, com que estava al vagó 10, no veia mai a quina estació paràvem... Sort que Bucarest era la última, i tothom havia de baixar del tren... perquè, a fe de déu, que si no hagués estat la última, ni me’n hauria enterat que allò era l’estació.
Retrobaments familiars.
Bucarest és una ciutat caòtica. Grisa. Avingudes amples plenes d’arbres. I passos de zebra que pots comptar amb els dits d’una mà. Amb milions fils de l’electricitat petjats de cada pal possible. Taxis a tocar. Obres a cada deu passes. Soroll. Massa cotxes. Brutícia. Gossos. Aires de grandesa. I tanta llum, que no s’hi veu. Diuen que Bucarest és el “París dels Balcans” o “Le petit París” (o una cosa així), però, sincerament, jo no li he sabut trobar cap similitud...
No sé si explicar-vos tot el que vam veure... Crec que us avorriria. Però així pel damunt, juraria que vam veure gairebé tot el que es podia veure. La
Piaţa Unirii (on a part de ser una plaça enorme, amb fonts al mig, és la zona comercial), el
Palatul Parlamentului (el segon palau més gran del món – després del Pentagon. Es va començar a construir per ordres de Ceauşescu, però no el va veure acabat. Tot amb materials de Romania. Té desenes i desenes de sales, totes amb uns aires de grandesa espectaculars. Ens van explicar que Ceauşescu va fer refer les escales de marbre més de 5 vegades, perquè ell volia poder baixar les escales sense haver de mirar al terra. Per poder anar amb el cap ben alt... En fin... I, per exemple, el sistema d’aire condicionat era natural, l’aire entrava directament del carrer, així no hi havia risc que l’envenenessin... Tu diràs...); el
Palatul Patriarhiei (el palau del patriarca de l’església ortodoxa romana; amb missa inclosa...), la
Piaţa Universităţii, tot el casc antic (la zona que em va agradar més... i “ja ho veureu” però d’aquí uns anys quedarà preciosa), la
Biserica Stavropoleos (una església ortodoxa... si no hi vam entrar 5 vegades, no n’hi vam entrar cap), la Calea Victorieri (amb les botigues més chic), la
Piaţa Revoluţiei (on van haver els enfrontaments que van provocar la caiguda del règim de Ceauşescu al 1989), l’
Ateneul Român, el
Palatul Republicii... i el que més m’agrada quan vaig de viatge... els museus: el
Muzeul Naţtional de Istorie a României (con el Tesoro... una extensa colección de orfebrería que abraca desde la Edad del Bronce a las coronas de los últimos reyes del país... No us podeu imaginar la de portes i candaus que hi ha per arribar-hi... i dins la sala, com les pel•lícules: sabeu allò de que quan engeguen les alarmes, i ha tot de rajos làser que creuen les sales? Doncs això. Però sincerament, les joies que hi havia... A mi em va encantar... Si és que tot torna); el
Muzeul Naţional de Artă al Româna (arte rumano y arte internacional) i el
Muzeul Satului (“el Museo del Pueblo”, on hi ha cases tradicionals de totes les regions de Romania. Està instal•lat dins del parc Herăstrău).
He d’afegir, que amb dos dies, vam trepitjar més esglésies i veure més misses que en tota la meva vida.
I crec que no hi ha més a comentar del viatge... En quant a la ciutat, clar. (I jo que no volia explicar gaire... ajajajjaja)
Mereix una atenció especial el
Caru cu Bere, un restaurant típic romanès, amb balls inclosos,... i sobretot la pastisseria del costat, amb el nen que viu permanentment pegat al vidre.
Dilluns em va tocar tornar a agafar un tren... Per sort, era directe. I per sort, era modern. I per sort, no se’m va assentar ningú al costat ni davant durant tot el trajecte... i tenia la tauleta per mi sola... I per sort, quan vam arribar a Miercurea-Ciuc, encara si veia una mica, i vaig poder distingir l’estació.