dimecres, 17 de desembre del 2008

Bran/oElCastellDelDràcula/oComLaGentÉsPotArribarAInventarCosesComQueAixò ÉsElCastellDelComteDràcula


Diuen que és un dels castells més importants de Transilvània, de l'Edat Mitjana, tant per la situació (les vistes són increïbles) com per l'estat de conservació, i els mobles i objectes que hi ha.

És un dels llocs més turístics de Romania, i simplement perquè s'identifica amb el Castell del Dràcula... però dins no hi ha ni absolutament res que faci pensar que mai hi va passar un vampir per allí. Va ser la residència del rei Ferdinand.

Totes les parets, tant de dintre com de fora, són blanques. Té un munt de sales, perfectament moblades i conservades, i vitrines amb objectes... (El que em va fer més gràcia va ser un munt de coses de ceràmica de Talavera de la Reina (de Talavera havien de ser...)).

L'únic rastre del comte Dràcula (o de qualsevol ésser que se li assembli) és al cap de les persones que han dissenyat i venen les samarretes, i les tasses, i les carotes... amb la seua cara.

Horribles, la veritat.

dijous, 11 de desembre del 2008

CapDeSetmanaLlarg/TempsCambiant/CompanyiaImmillorable

Aquest cap de setmana va venir la Nàdia a aquestes terres... On Deú va perdre l'espardenya... o no, com diria la Nàdia... Perquè és molt millor que el que s'imaginava.
No us diré els esforços que vaig haver de fer per no adormir-me... però és que la senyora va arribar gairebé a les dues de la matinada. Una hora més tard del previst... (o 4 hores més tard... perquè va perdre el primer tren... La culpa no va ser seva... sinó del caos de qualsevol ciutat un divendres a la tarda, i multiplicat per mil per estar parlant de Bucarest).
Així que, després de cent missatges i cinquanta trucades, a aquestes hores intempestives vaig haver de sortir de casa... on tant calenteta estava... i creuar mitja ciutat per arribar a l'estació... (per sort, ho teníem tot calculat, i no em vaig haver d'esperar gaire...).
I tres hores després, encara estàvem xerrant... i xerrant... i xerrant... És el que té passar-se gairebé dos mesos sense poder parlar tranquil·lament amb algú, i amb català (que és un factor molt important), i sense poder comentar les coses :p


Dia6/Calor:

Ens despertem relativament aviat (o molt aviat segons la Nàdia) tenint en compte l'hora que ens n'havíem anat a dormir... I després d'esmorzar i posar cert ordre, posem els peus al carrer.
Fa sol. Gens de fred. Així que podem caminar i patejar-nos Miercurea sencera, sense presses. Descobreixo carreres per on no hi havia passat mai... entrem als supers (per què serà que sempre ens agrada anar als supers quan som lluny de casa? A la Nàdia i a mi ens encanta, però és que no sé perquè!!), ens trobem a la Larissa (la meva professora de romanès) amb el Hepi (el seu gosset... Que té la mania de saltar-me al damunt cada cop que vaig a casa seva... No li va quedar clar el primer dia que els gossos no m'agraden... però bueno, amb ell faig una excepció) i a les 4 de la tarda, aconseguim arribar a casa, i fer el dinar... I quan acabem, mirem per la finestra, i sembla que ja sigui hora de sopar... i no són ni les 5 de la tarda...
Però no ha vingut aquí per quedar-se a casa... Agafem els portantes, i tornem-hi... Passegem pel parc, carrer peatonal amunt, carrer peatonal avall, i quan aconseguim obrir la porta del Bandidos... doncs cap allí s'ha dit... Internet, HotChocolate, Tünde, PatatesFregides, i Pizza.
És tard. Mañana más.


Dia7/NoEtPosisElsKeds,QuePlourà

El cel no té res a veure amb el del dia abans... però res ens frena.
Tornem a fer de turistes per la ciutat (no es un pueblo, que tiene 50.000 habitantes)... Avui toca el castell, el parc (de dia, clar)... més esglésies... i Csíksomlyó, una església / monestir... que té molta història... (i des de el primer dia que tothom em deia que hi havia d'anar...). Està a 2 km del centre, en un barri, que més que un barri, sembla un altre poble. I s'hi fa el pelegrinatge més important, i que acull més gent, de la zona dels Càrpats. Es venera la Verge Maria. L'origen ve del 1567, quan els Szeklers (la gent originaria d'aquesta zona) van guanyar una batalla defensant la seva fe, a la muntanya de Harghita. Per commemorar aquesta victòria, una vegada a l'any (a l'estiu) van en massa a venerar la Verge Maria. (Que la “venen” com l'estàtua de la Verge Maria més alta del món (2,27m)... A la Nàdia i a mi, ens agradaria dir que sí... que ho és... però sincerament... 2 metres, vale... però els 27 cm... :p No, parlant en serio... No té la pinta de fer dos metres...) això sí, podem dir dues coses... Les misses són eternes, i la gent fa cua per anar-li a fer el petó (Com si te'n vas fer un petó a la Moreneta o a la Virgen del Pilar).
Sortim al carrer, estirem les cames, descansem... i comença a ploure. Estupendo... només ens queden dos quilòmetres per caminar...
Aconseguim arribar a casa, sense mullar-nos massa. Dinem. Una altra vegada són les 4. Torna a estar molt fosc... sortim al carrer amb paraigües... cap al Bandidos altra vegada... Internet, HotChocolate, PatatesFregides... i ESTÀ NEVANT?!
Neu...
Neva molt... sortim al carrer que la neu no és qualla... però durant el trajecte del bar a casa... va caient més neu, i més neu, i més neu... i sí, nosaltres vam tardar molt en arribar a casa... però és que de no haver-hi res, a haver-hi molt, no va passar ni una hora.
No para de nevar.

Dia8/AixòEtPassaPerNoTenirBotesDescents


El despertador sona a les 5 i mitja. És molt fosc, i segueix nevant. No ha parat amb tota la nit.
Però, no som les primeres que sortim al carrer, ni molt menys. La gent ja treu la neu del davant de les cases, tot i que encara segueixi nevant. Arribem a l'estació, amb el temps molt just. No entenem de cap manera a la taquillera. Finalment un noi ens tradueix... El tren porta un retard de 90 minuts. L'únic que volem és arribar a Brasov.
Sentadetes en una cadira. Esperem que el tren es digni a aparèixer. Ens assentem al seient que ens indica el bitllet... El que ja no estem segures és d'haver encertat el vagó... Ningú ens diu res... per tant...
Un trajecte previst d'una hora i 45 minuts, és converteix en un trajecte de... 3 hores? Ja no ho sé... Només sé que en teoria havíem d'arribar a Brasov a 2/4 de 9, i vam arribar gairebé les 11.
A Brasov també ha nevat. I també està nevant. Estem colgades de neu, que es desfà i es converteix en aquesta aigua-fang que és un fàstic, que ja no saps on posar el peu, ni que trepitges, ni per on passes.
Però això no fa perdre l'encant del Hollywood romanès... i no perquè hi visquin les estrelles de cine, ni hi facin cine, sinó, perquè unes lletres al més pur estil Hollywood, coronen la muntanya més propera a Brasov.
La ciutat és un encant, i el fet que estigui nevada, encara ni dóna més. Passegem una miqueta, però els peus de la Nàdia no ens deixen seguir més. Els té més que empapats... I no volem pas que li agafi una pulmonia, ni res per l'estil... Així que, apurem el temps en un parc jugant amb la neu, i altre cop cap a l'estació... Fem la tercera visita al Fornetti del dia, i un tren (moderno, que ja era hora), porta a la Nàdia cap a Bucarest... i a mi, dues hores més tard, cap a Miercurea-Ciuc... això sí, el fred que passo a l'andana esperant el tren, és indescriptible. Que tallava és poc. Una mica més, i em quedo allí tiesa.
Amb una puntualitat que em sorprèn, arribo a Ciuc. Els carrers estan nets. I les voreres, també. Sembla ser que aquesta vegada no hauré de vigilar de no relliscar. S'agraeix.

dimecres, 10 de desembre del 2008

SisDeDesembre

El dia 6 de desembre, a part del meu cumpleanys (como todo el mundo sabe), i a part del Dia de la Constitució, és Sant Nicolau.

I aquí, a Romania (com en altres països), ho celebren... És el seu Pare Noel. De fet, és el Pare Noel... Però ells li diuen Sant Nicolau, i enlloc de celebrar-ho el 24 de desembre, ho celebren el 6 (el dia 24... vienen los ángeles).

La nit del 5 al 6, passa per totes les cases a deixar-los els regals a les sabates...

Normalment no és dia de grans regals... Sobretot xocolata, caramels... i fruita... sí, sí...

A mi em va deixar... un plàtan, una mandarina, un ferrero rocher i una barreta de cereals... I això... Que no sabria ven bé com definir-ho... (és una branca, pintada: platejada, o amb purpurina, i amb algunes cintetes lligades...) però que és molt típic regalar-ho aquest dia.

A més a més, una bufanda... i l'amic invisible de la classe de romanès: xocolata i unes arracades i un collaret taronja... pentru cã, colorea mea preferata este portocale.

Sí, és típic fer l'amic invisible ara, per Sant Nicolau...

dijous, 4 de desembre del 2008

És que he rigut tant...

No sé si hauria de ser secret professional o que... però és que he rigut tant... Aquestes són algunes de les coses que em van escriure en un examen els meus alumnes del nivell bàsic-intermig:


"La tele esta muy lejos de sófa, que es muy mal porque yo llevo gafas y no veo la tele si esta lejos. Este salón no tiene ventanas. Hay un libro encima de la mesilla. Puncto"


"Me acuesto a las once o doce y duermo muy bien en general"


"Mi hermano tiene pelo corto y su pelo es liso y morena celeste. Es alto y poco gordo. Tiene pancha grande. No es un hombre feo".

*Ara no us penseu que enlloc de barriga els hi vaig dir que es deia panxa, eh?, que en romanès o en hongarès, si li assembla... Això sí, la primera vegada que em van dir pancha, els hi vaig dir... “Anda! Como en catalán!”, però ja està.


"Mi madre no es muy alta pero corta tampoco". "No tengo hermanos, pero tengo dos primas gorditas".