divendres, 27 de febrer del 2009

.cementiris.

Prop de casa hi ha un cementiri. N'hi ha uns quants en tota la ciutat... Perquè jo no sé pas com pensen aquesta gent, però estan, pràcticament al mig del poble, i en terrenys super petits, rodejats de cases (que ja em diràs tu, quina gracia viure allí), i les tombes super amuntegades.

El que deia, que a prop de casa n'hi ha un, i l'altre dia, en un dels meus passeigs, me'n hi vaig anar. I ara em direu, per què? Doncs mira, perquè la porta estava oberta... I em vaig fixar que hi ha un munt de gent que s'escriu el seu nom a la làpida quan és mor la seva parella. Però és que n'hi ha un que hi deia el nom, i les dates (1950 – 20__ ), que dius... home... ja trobo fort que us escrigueu a la làpida, però deixa la data tota en blanc! Quina sensació més rara, no? Escriure't a la làpida. Veure el teu nom allà sempre que hi vagis...

Però sí que hi ha una cosa que em va agradar... No sé si ho havia comentat mai. Abans, no es feien làpides, es moldejaven uns troncs de fusta, i cada tram indicava una cosa diferent, però donava tota l'informació sobre qui havia mort: edat, si era home o dona, de què havia mort, etc. I encara hi ha gent que ho fa. I és, la veritat, molt més bonic que una làpida.

divendres, 20 de febrer del 2009

No m'agrada l'ascensor de casa.

Ja ho he dit més d'un cop, que no m'agrada.

Un dia em va deixar entre dos pisos, i em va agafar un atac de pànic. Vaig tocar tots els botons, inclosos els de l'alarma... i vaig poder comprovar que no funcionava... No només l'ascensor, sinó l'alarma. Ara que després, pensant-ho fredament, com m'hauria entès si m'haguessin vingut a socórrer? En fin... Que després de tocar tots els botons i veure que allò no es movia... vaig agafar aire... vaig tocar les portes, vaig tornar a pitjar el botó del 5è pis, i.... es va moure... Sort. Total, que vaig estar una setmana sense tocar l'ascensor.

Però l'altre dia, em vaig fixar en una cosa que no m'hi havia fixat mai... bàsicament perquè és una qüestió que no m'havia plantejat... Heu pensat mai quan esteu en un ascensor que la part del terra pugui caure? Ara riureu... però als tres ascensors que pujo aquí... el de casa, el de Soros (molt de tant en tant) i el de casa de la Larisa... el terra està desenganxat de la resta de l'ascensor, són dues peces. La Larisa diu que són paranoies meves... però és que... quan entres veus com es mou el terra, i la resta de l'ascensor no! En fin...

Que en aquest país no es caracteritzen per tenir els ascensors més moderns del món...

dimecres, 11 de febrer del 2009

* ilona *

Així es diu una de les meves alumnes. Iliona. Té 65 anys. I la senyora vol aprendre castellà. La seva filla es va casar amb un mexicà, i se'n va anar a viure a Mèxic, i va tenir dos fill: un nen i una nena (el Bruno i la Maya). I clar, gairebé només parlen castellà. I per això, ella el vol aprendre.

A mi em fa molta gracia. Cada dia, 20 minuts abans de l'hora, ja és a classe.

La pobra té reuma, se l'hi inflen els peus i les mans, i li fa mal tot... Quan li dic, “¿Qué tal?”, em diu, “mucho dolor”.

Amb el seu gorrito, la seva bufanda rosa, el seu abric blau, els seus guants, el bolso i la bossa de plàstic...

La seva llibreteta, els fulls sempre desordenats i el diccionari en una boseta de plàstic perquè no es faci malbé.

Em porta fruita, o xocolata... perquè bereni. (Si no fos perquè ella té una edat, i que jo no he de posar notes, diria que em vol comprar... :p)

Però, sempre hi ha un però. Perdo la paciència. No hi ha manera de que entengui les coses. Si no li he repetit cinquanta mil vegades com es fa el masculí i el femení, el singular i el plural, no li he explicat cap. Cada dia estem igual. O li dius DIEZ, i mires la llibreta, i hi ha escrit DIES, i jo li torno a dir, DIEZ, i puc estar dos hores dient-li que no va amb S, que no hi ha manera... o HIJO... miro, i hi escriu IHO, i venga a repetir-li... al cap de dos hores ho escriu bé, però el dia següent, ja hi tornem a ser!

I jo ho entenc. Qui sap quants anys fa que no ha anat a classe, o si hi ha anat mai! Però és que us heu d'imaginar la situació... ella no m'entén, i jo no l'entenc a ella! I l'altra alumna, tota l'estona anant traduint. Buff.. em desespera...

I li dic, però estudia! Mira't el que fem a classe! Com a mínim pel vocabulari... i la dona va, i em diu que no té temps!! Com que no tens temps?! Tens 65 anys, estàs jubilada, vius sola i no fas res en tot el dia!! Com pot ser que no tinguis temps?! En fin...


Dilluns, la veritat, és que potser la vaig perdre massa. La paciència vull dir. Però és que no us podeu imaginar el que m'arriba a costar fer-li entendre què ha de fer en un exercici... És que hi ha vegades que sembla que no tingui ganes d'entendre-ho.

Exemple:

El vestido es de María -- Es su vestido -- El vestido es suyo.

_____________ Pablo -- Es su cinturón -- El cinturón es ______

Total que em diu “nu știu” (no ho sé, en romanès). Sempre em diu el mateix... I jo, però si és molt fàcil, només has de canviar “vestido”, per “cinturón”, i em diu “El cinturón es vestido” i jo, què? Que sólo tienes que copiar lo de arriba!! Dues hores. Us ho juro. I quan aconsegueixo que escrigui cinturón, va i escriu “sinturon”! És que no mira!!!

El més fort de tot, és que acabem la classe, i em diu (en castellà, a sobre)... “¡Calmate mujer!”