.àurea.

LoNdOnWeeKenD

2010-02-28T23:41:00.003+01:00

Des del novembre del 2006 no havia tornat a Londres. Alguns pensareu, bueno, jo a Londres no hi he anat mai, o ja hi he anat una vegada i ja està... No cal tornar-hi. Però a mi Londres és una ciutat que m’encanta. Tot i que, reconec, que no m’agradaria gens viure-hi. Quin estrés de ciutat! Però té molta vida. A totes hores i a tot arreu. I m’encanta...

Va ser una visita fugaç, i gens planejada... Així que la setmana passada, i només dos dies abans ens compràvem els bitllets per volar cap a Londres, i desconnectar, durant tres dies, de la vida d’Edinburgh.

El temps ens va acompanyar durant tot el divendres, i potser per això, no se’ns va acudir agafar el metro... Vam caminar per tot Londres fins que els nostres peus, i la gana, ens vam impedir seguir fent-ho.

Des de l’estació de Victoria a HydePark, de l’hostal, cap a Oxford Street, Regent Street, Picadilly Circus, Leicester Square, Covent Garden, Trafalgar Square, DowingStreet, BigBen, WestminsterAbbey, LondonEye... i vinga a caminar “a orillas del Tamesis”... fins a la TateModernGallery (que encara no hi havia anat mai, i em va encantar), i d’allí a TowerBridge... Vam acabar la nit sopant prop de Picadilly, i aviat vam caure plans al llit... Que des de les 4 del matí que deambulàvem entre busos, aeroports i avions.

La sort de tornar a Londres, és que no et cal anar als típics llocs cada vegada, o haver-ho de veure tot, així que, després del tour turístic que havíem fet divendres, el dissabte vam poder dedicar tot el dia a passejar per Camden... i aprofitar la nit per passejar pel SoHo, i menjar el millor gelat de iogurt (o si més no, un bon gelat de iogurt amb... mmm... com es diu.... aix.... mmm... STRAWBERRIES!!) en una freda nit de febrer.

I el diumenge va ser de relax i passat per aigua. Una volta per NottingHill, amb el pertinent descobriment d’un supermercat espanyol (ai... si visquéssim per allí....) i amb xurros!! Dinaret a Wimbeldon,... i altra vegada cap al hostel, a recollir les maletes... Victoria – Stansted... i Edinburgh. Back home. Amb fred i pluja, neu i vent.

London és London. Aquella gran ciutat on sempre et queden petits racons per descobrir, i en constant moviment. Una ciutat canviant. I per això no vull deixar-hi d’anar mai.

I'm Back

2010-02-28T23:36:00.001+01:00

Mesos i mesos després... torno a escriure al blog.

Falten exactament tres mesos perquè s'acabi l'aventura escocesa. El 31 de maig se m'acaba el contracte, i m'imagino, que pocs dies després posaré els peus a terres catalanes. Amb tot un estiu per endavant de sol, i amb un futur incert.

Però aquest no és el tema d'aquest blog... així que... tenint en compte que l'últim que us vaig explicar va ser la magnífica excursió que vam fer a l'octubre durant tres dies per les Highlands... I des d'aquells dies ha plogut molt... (i també ha nevat)... Així que intentaré posar-me (i posar-vos) al dia. A veure si me'n surto. Tot i que l'ordre serà aleatori... Impossible tot el què he fet i a més a més per ordre.

Scotland Tour / DeCastilloACastilloYTiroPorqueMeToca

2009-11-16T23:32:00.004+01:00

(amb molt retard... però más vale tarde, que nunca)

Durant les vacances d'octubre, vam aprofitar per donar una volta per Scotland...

El dimecres ben aviat al matí, carregats amb les motxilles i amb la son, ens en vam anar a l'aeroport d'Edinburgh per agafar el cotxe que durant tres dies ens portaria per bona part d'Escòcia.
Amb el recorregut mig marcat, amb el mapa que “amablement” ens van deixar els de la companyia de lloguer del cotxe, amb el cotxe a petar amb 7 persones i el seu equipatge respectiu... i una copilot excel·lent (o sigui jo) vam agafar la carretera.

El castell d'Stirling va ser la primera parada. El cel no hi acompanyava molt, però com a mínim
no plovia. Després de comprar-nos l'Explorer Pass (una entrada per poder entrar a més castells d'Escòcia) i fer veure que tots érem estudiants... vam fer un tomb pel castell (similar al d'Edinburg, tot s'ha de dir). I després vam pujar cap al Monument del William Wallace... (que si la primera vegada que hi vaig anar, aquell estiu de fa mil anys, la pujada se m'havia fet eterna... aquesta vegada, tot i fer-se'm una mica més curta... em vaig cansar una burrada -l'edat no perdona-).
Cotxe una altra vegada... i cap al Loch Lomond. Aquest llac del sud de les Highlands, és el més gran de la Gran Bretanya, i el segon en volum (el primer és el llac Ness). Després de passejar una estona i disfrutar de les vistes, ens vam posar en ruta... Volíem veure moltes coses, i es fa fosc aviat...

Vam vorejar el Loch Long, fins que vam arribar al castell d'Inveraray. Estirem una mica les cames, passegem pels voltants, ens trobem amb les típiques vaques escoceses... fotos de rigor, i cap a la següent parada, que era Oban. Però pel camí ens vam aturar a fer fotos al castell de Kilchurn, un dels castells més fotografiats de les Highlands, i portada, per exemple, de la guia de la Lonely Planet.

Quan vam arribar a Oban ja es feia fosc, i la gana començava a apretar. Visita de rigor al supermercat, passeig pel port... i cap a Fort William, on teníem reservat l'alberg.

Veure un partit de futbol del Madrid (o de l'Altètic de Madrid, ja no ho recordo) contra el Milan (crec) en un bar casi de carretera, rodejats de hooligans, no té preu, i tampoc cal experimentar-ho... Però això ens va tocar... mentre fèiem gana per anar a sopar a l'alberg que teníem. I més que un alberg era una casa per nosaltres sols, amb cuina, 3 habitacions i sala d'estar, amb televisió i cinquanta mil pel·lícules, i per ambientar-nos vam fer sessió golfa amb Braveheart... però per desgràcia tot vam caure morts abans d'acabar-la...

Dijous va ser un dia solejat. Teníem el dia predestinat a la Illa d'Skye, però abans d'arribar-hi, vam sortir a estirar les cames, en un punt preciós des d'on podíem contemplar el Loch Lochy... i abans de creuar el pont que ens portaria a l'illa, ens vam parar a un altre dels castells més fotografiats, l'Eilean Donan Castle... Els que van tenir més barra (i sense avisar-nos) es van colar al castell... I els altres ens vam quedar prenent el sol... i esperant-los, clar. Què havíem de fer si no sabíem on havien anat?

Un cop ja vam entrar a l'illa, ens vam disposar a rodejar-la sencera... i maleit sigui el moment... perquè semblava que no haguéssim d'acabar mai. Això sí... És preciosa, però amb unes carreteretes... Semblava que estiguéssim sols a l'illa, però ens vam trobar a dos o tres grupets d'espanyols (si és que som a tot arreu...). Vam parar a dinar (tot i que no vam poder trobar cap restaurant que ens volguessin alimentar), a Kilt Rock, uns penyasegats; i a Portree, a berenar... I després... cap a Inverness... que encara ens quedava una bona excursió...

La son i el cansament ens van obligar a sentir coses com “Pero, ¿qué decis? ¿Un puente que dura una hora y media? - No, Blanca... Cuando crucemos el puente nos quedará una hora y media...”. Creuem el pont... “¿Ya hemos llegado?”, “Blaaancaaa!!!”.
Tornem a parar a l'Eilean Donan Castle, però ara de nit... Però el fred, ens obliga a marxar aviat... i a encaminar-nos cap a Inverness, on ens tocava passar la segona nit.
A Inverness... Doncs ens estem dues hores intentant aparcar el cotxe. Aparquem on no podem aparcar-lo, ens n'anem a deixar les bosses... i ens espantem: tindrem un inquilí estrany a l'habitació... per evitar-lo ens n'anem a sopar i a canviar el cotxe de lloc... No ens volem arriscar a pagar una multa... Passegem per la ciutat, anem a fer un beure en un pub de música en viu i cap a l'hostal... Això sí... Qui havia dit que ens n'anàvem a dormir? Abans d'obrir la porta ja sentim els roncs del hooligan que vivia allí, l'atac de riure es considerable... Ens posem als llits quan aconseguim descobrir com funcionen aquells llençols... Però es gairebé impossible aclucar els ulls... Entre els roncs i la Sara dient que “aquí huele a pies”, ja us ho podeu imaginar. A mitja nit el... diguem-ne “senyor” cau del llit, l'Irene s'emporta un susto... i l'Alberto un altre quan es planta i es queda a 10 centímetres de la seva cara... Per sort, decideix marxar ben aviat al matí... i nosaltres, que aconseguim adormir-nos tranquils, ens adormim massa... i ni despertadors ni res...

Així que, ja estem a divendres... Una hora i mitja més tard del previst, sortim d'Inverness. Ens n'anem cap a Urquhart Castle. El castell que està al Loch Ness. Està inclòs a l'Explorer Pass... doncs cap a visitar-lo, s'ha dit! El bon temps ens segueix acompanyant... Esmorzem, passegem, descansem... i vinga, altra vegada al cotxe, que ara ens toca la part més llarga... Ens n'anem fins a St. Andrews... sense parar pel camí... per arribar abans que ens tanquin el castell... Ho aconseguirem? Doncs no. Parem a Blair Castle... Però l'home de seguretat no ens deixa ni apropar-nos-hi... Hem de pagar... Així que girem cua... i ara sí... Cap a St. Andrews. Estem tots morts de son i de gana... I es produeixen aquells moments (ja coneguts al nostre cotxe) de... “Te has dormido”, “¿Quién?” “Tú”, “No me he dormido... Solo cerraba los ojos”.
Arribem a St. Andrews 10 minuts abans que ens tanquin la Catedral. Només tenim temps de donar una volteta, i ens fan fora... I al castell... Doncs al castell tampoc. Així que... Què fem? Anar a dinar a les 5 de la tarda... O a sopar... Qui sap, teníem molta gana.

Carretera i manta altra vegada. Arribem bé a l'aeroport per deixar el cotxe... Però els problemes sorgeixen quan ens donem compte que hem d'omplir el dipòsit... No us podeu imaginar les voltes que vam arribar a donar... i lo frustrant que és veure una gasolinera i no ser capaç d'arribar-hi...

Però ho vam aconseguir.

I van ser uns dies genials.

¿Qué te gusta hacer en tu tiempo libre?

2009-11-02T22:06:00.001+01:00

Avui he repetit aquesta pregunta 30 vegades en 5 minuts.

Havien de fer aquesta pregunta al que tenien assegut al costat. Doncs no hi havia manera. Eren incapaços de dir-la bé. Jo la deia, un d'ells la repetia, el del costat l'havia de tornar a dir, i no podia. Jo la tornava a dir, ho intentava, no se'n sortia, fins que jo li tornava a dir paraula per paraula i la repetia paraula per paraula, i així amb cadascú. I això que només eren 6. I això que eren els “millor” de la classe. Imagineu-vos una classe sencera. I si ara en tingués un aquí al davant i l'hagués de tornar a dir, no us vulgueu ni imaginar el que em diria.

El sistema d'aprenentatge que tenen no l'acabo d'entendre. De fet, més d'un dia (i de dos) amb altres auxiliars ho hem estat comentant. Memoritzen. Tenen unes preguntes, i unes respostes. Si els treus d'allí, ja no saben què els hi estàs preguntant. Si en lloc de preguntar “¿Cómo estás?” els hi dius “¿Cómo estáis?” ja no saben què els hi dius. Trist, la veritat. Perquè així no s'aprèn una llengua.

Acabo esgotada. Primer perquè tota l'estona és absolutament el mateix. Pregunta – Resposta. Impossible tenir-hi una conversa normal i corrent. Segon, perquè se'ls hi ha de repetir tot cent vegades, i tot i així no se'n recorden del que els hi has dit fa dos segons. I tercer, perquè estic constantment traduint del castellà a l'anglès. És igual el nivell que tinguin, ni el tema. Se'ls hi ha de traduir tot, perquè si no, no se n'enteren. I cansa.

No em vull ni imaginar com seria estar-hi tot el dia.

...i amb lo fàcil que era a Romania...

...shopping in Glasgow?

2009-10-14T20:47:00.003+02:00

És curiòs, i a la vegada trist, que quan dius que vas o has anat a Glasgow, et diguin que el millor són les botigues. De fet, una vegada a classe vaig preguntar que què era el millor d'Escòcia (puntualitzo, d'Escòcia), i unes noies em van dir "las tiendas de Glasgow"... Home, estem parlant d'Escòcia!! Hi ha mil miliones de coses infinitament millors que anar-se'n de botigues a Glasgow.

Però bé, dissabte passat vam decidir anar-ho a comprovar per nosaltres mateixes. Amb tres, si tot va bé, és una hora i poc... i si ets més de 4, et regalen bitllets de tren. Érem 5, i només en vam pagar 3. Així que val la pena viatjar amb grup.

A mig matí ens vam planat a Glasgow. Vam anar a buscar un mapa, i ens vam plantar a la zona comercial, que són 3 carrers peatonals i mil botigues. Totes les botigues estan concentrades en aquella zona... (El que passa és que a Edinburgh, per exemple, està tot molt més dispers...) La nostra intenció era anar, principalment, a Primark (que a Edinburgh no ens n'obren fins al desembre, o això diuen), així que vam dividir el nostre temps entre les botigues, i fer una mica de turisme.

Però siguem sincers, Glasgow té molt poc a veure. La ciutat és molt "industrial", i no té encant. Té algun carrer bonic, amb algun edifici antic, alguna esglèsia, la catedral amb el seu cementiri dalt del turó... però res a veure amb el que podem veure a Edinburgh... I amb les vistes que tens, miris on miris.

Es nota que m'agrada molt més Edinburgh?

Això sí... Li haurem de donar una altra oportunitat.

(3) TardeDeDomingo/CramondBeach i LauristonCastle

2009-10-11T22:14:00.006+02:00

No és el típic lloc on hi ha un turista mig perdut. És aquell lloc on hi van les famílies a passejar un diumenge solejat. Per cada persona adulta hi ha un nen, un gos i una bicicleta (o qualsevol altra cosa amb rodes).

El primer que et trobes al baixar del bus és la desembocadura del riu, amb desenes de barquetes amarrades, i amb aquella olor tant característica i bonica d'un port...

Tota la costa està rodejada per un passeig, però si opteu per passar per la platja, heu de tenir en compte que la marea puja... i que la sorra està plena de ptextines. Des de la platja de qualsevol punt d'Edinburgh pots veure l'altra banda, i al mig, unes quantes illetes, alguna, fins i tot, amb castell.

La gespa continua sent protagonista en més d'un punt del camí. I si agafeu el camí llarg... arribareu a Lauriston Castle.

Un petit “castell” que es pot visitar només a les 2 del migdia... Però si hi aneu més tard, podreu passejar pels jardins que el rodegen, i veure el mar. Una part del jardí posterior està més descuidat, però s'hi pot trobar un jardí japonès molt ben cuidat, i arbres i explanades de gespa per donar i per vendre.

Si teniu ganes da caminar... Som-hi!

(2) M'acompanyes? / Craigmillar Castle

2009-10-08T21:56:00.006+02:00

Situat al sud d'Edinburgh... Allà on ja no sembla que sigui Edinburgh, i just al costat del Royal Infirmay Hospital. Si hi aneu, no us deixeu enredar pels conductors dels autobusos, que us faran donar mil voltes. És sempre millor anar camp a través, que algú haurà marcat algun camí.

Són les ruïnes d'un castell medieval... Relacionat amb la “Queen Mary of Scots”. Però ara tampoc us imagineu un castell derruït. Simplement buit i deixat pel pas del temps, però mínimament ben cuidat. Et pots passejar per tot el castell, pujant i baixant mil escales, disfrutar dels jardins... I des de la part més alta, i si el dia és clar, hi ha unes vistes magnífiques de tot Edinburgh.

I si dóna la casualitat de que quatre il·luminats s'han posat en una de les sales del castell a cantar cants gregorians, podràs sentir música en directe.

El millor, per a mi, és l'herba que rodeja tot el castell... sobretot quan fa sol.

El pitjor? No és el millor lloc per anar al lavabo. Es tarda, aproximadament, mitja hora per a poder obrir la porta... (i això sent 8 intentant-ho). Si ets sol... no m'ho vull ni imaginar.

Voleu que us faci un tour per Edinburgh? (1) Amunt que fa pujada / Calton Hill

2009-10-05T18:59:00.006+02:00

És un turó a l'est de la ciutat. Des de d'alt tens unes vistes fantàstiques de tot Edinburgh. El Castell, Northbridge, l'Old Town, Princes Street, del Holyrood Palace, etc.
Va ser un dels primers llocs on vam anar en arribar. De fet, la primera vegada que hi vam pujar va ser per veure els Castells de Focs que tancaven el festival. I com a tontos, vam anar pel camí llarg... Però en realitat, tot és qüestió d'anar pujant escales.

Un consell. Que no faci vent. S'hi ha d'anar un dia de sol. Que el cel estigui clar (que les vistes seran millors).

Què hi ha a dalt? Hi ha un panteó a mig fer perquè se'ls hi van acabar els diners. Li deien “la deshonra d'Edinburgh”... També hi ha la torre del Nelson Monument... que sembla un telescopi... i un observatori. En un dels costats també hi ha el Cementiri de Calton... on es diu que hi ha enterrats personatges cèlebres d'Edinburgh.

You must be more than 21 to buy this.

2009-09-24T17:38:00.003+02:00

- I'm 23.
- Can you show me your ID?

M'han demanat el carnet per comprar-me encenedors. M'he quedat al·lucinada.

Una cosa és que ens el demanin, absolutament a tots, per entrar als pubs.
Però per comprar encenedors?

Tenen una paranoia rara amb això de les edats.

Si no en tens més de 25 no et deixen comprar cervesa (i alcohol en general) als supers. En canvi, sí que pots beure alcohol als pubs.

Si sou dos persones comprant, i una no porta el DNI, doncs també us quedeu sense. (I tu ja li pots insistir que no és per a tu, eh?)

ObreS

2009-09-23T22:24:00.003+02:00

Quan vaig arribar vaig pensar que eren les típiques obres d'estiu. Totes les ciutats estan damunt d'avall durant l'estiu, perquè arreglen els carrers i aquestes coses... Però resulta que no era el cas.

Estan col·locant el tramvia.

La meitat de Princes Street, el carrer comercial principal, està tallat. I Leith Walk, el carrer principal al costat del meu, doncs no falta gaire perquè quedi inutilitzat. I així la molts dels carrers principals... Imagineu-vos, ha de creuar tota la ciutat...

Com us deia, abans de saber que era el tramvia vaig pensar... res... Quatre dies més d'obres, i això ja estarà.

Doncs...Fa dos anys que està així. I està previst que s'acabi d'aquí a dos anys. I com tots sabem, si ho tenen previst... i a la velocitat que van... Hauré de tornar d'aquí a deu anys per veure-ho.

..FotosD'Edinburgh..

2009-09-13T22:41:00.002+02:00

Doneu un cop d'ull a les fotos... Que aquest cap de setmana ha tocat fer una mica de turisme per la ciutat!

http://picasaweb.google.com/aureapausole/SeteMbreAEdinBurGh#

HighSchool

2009-09-08T20:51:00.002+02:00

Tots els alumnes d'Edinburgh (i m'imagino, que en la seva extensió, d'Escòcia) porten uniforme.

Al Portobello High School han de portar pantalons i sabates negres, camisa blanca, i la corbata amb l'escut de l'institut; i si són de l'últim curs, americana blava, amb rivet groc, i l'escut.
Al Leith Academy, pantalons i sabates negres, camisa blanca i jersei blau (optatiu) i corbata de l'institut.

I això què vol dir? Doncs que els professors no poden portar texans, i han de vestir de manera formal (a una bona l'hi han anat a dir). Com que tinc (i m'he portat) tanta roba per anar formal...

Però a mi el que em diverteix més, són els horaris que tenen a Leith Academy.
Period 1 – de 8'28 a 9'29
Period 2 – de 9'29 a 10'26
(Pati – de 10'26 a 10'41)
Period 3 – de 10'41 a 11'38
Period 4 – de 11'38 a 12'35

Si algú ho entén, que m'ho digui, perquè us puc assegurar que tot i que ho vaig preguntar no m'ho van saber explicar.

La veritat és que m'ha agradat molt més Leith Academy. És un institut més petit, i més bonic, i la gent molt més amable. Hi ha una altra auxiliar francesa, la Joy, i les dues hi anem els mateixos dies, així que ens sentim més acompanyades les estones que cap de les dues no tenim classe. I les professores són encantadores, t'expliquen les coses, te les consulten, etc... I hem conegut el director (cosa que no ha passat a l'altre institut), que fins i tot ens ha presentat a tots els altres professors, i hem estat una bona estona xerrant amb ell.

Portobello és l'institut més gran d'Edinburgh (o el segon), i realment sí, és molt gran. I alt. Té unes 7 o 8 plantes (per sort el departament de llengües modernes és al segon pis), uns 1400 alumnes i uns 140 professors. Cada professor té la seva classe, i són els alumnes els que es van movent amunt i avall tot el dia. Allí, cadascú va més a la seva, o aquesta ha estat la meva primera impressió. Aquí també hi ha una auxiliar francesa, la Lolita, però ella enlloc de fer 6 hores com jo, en fa 12... Així que es passa tota la setmana allí.

Les primeres classes han anat força bé. Hauré d'anar treballant amb grups petits, reforçant l'Speaking i el Listening.
I els alumnes... doncs també força bé. Alguns parlen millor que d'altres, o més que d'altres, però en general molt bé. (Res comparat amb aquells horribles dies per l'institut de Barcelona...) I m'imagino que amb els dies, aniran agafant més confiança i tot anirà més rodat.

...PrimeraSetmana...

2009-09-08T20:50:00.000+02:00

M'ha passat exactament el mateix que els primers dies que vam estar a Exeter. Se m'ha distorsionat el concepte temporal. Em costa dir quin dia de la setmana som, i quants dies han passat des de que he arribat. Tinc la sensació que fa molts més dies que sóc aquí.

I durant aquests dies he fet una mica de tot: turisme, anar a treballar, de compres, caminar molt, buscar un gimnàs amb piscina, mirar pisos, etc.

He tingut la sort de conèixer a la Neith, de Lleida, i les dues hem anat buscant pis, i fent-nos companyia...
Però això de trobar pis no ha estat gens fàcil. La veritat és que vam anar progressant: el primer que vam veure era una autèntica m***. Brut, desordenat, i no gaire simpàtics. El segon ja estava una mica millor, el tercer una miqueta més... un altre que vam veure... llàstima del propietari, perquè el pis era una monada, però el noi era raro, raro, raro. I finalment vaig rebre un missatge de la meva companya francesa en un dels instituts dient-me que la seva “landlady” tenia una casa per llogar amb dues habitacions.... Així que, sense pensar-nos-ho ens en vam anar a veure-la, i ens va encantar. I aquí estem. Una casa de tres pisos, que compartim amb un noi de Palestina (que per sort o per desgràcia, no fa gaire vida a la casa...).

A més a més, ens hem fet molt amics amb la Sandra i el Javi (de Castelló i Sabadell, respectivament), que estudiaràn anglès amb la Neith, i els quatre ens fem companyia, fem turisme, etc.

Edinburgh és una ciutat preciosa, amb encant. Amb mil raconets. I també moltes pujades i baixades...

I com m'hi posava a la revista de l'Altair que em vaig comprar... El cel és caòtic. I tenia tota la raó. Durant els primers tres dies, vam passar per totes les estacions de l'any en 12 hores. Sol, pluja, vent, fred, calor... Vam estar un parell de dies que va ploure molt. No va parar de en 48 hores. I sí, d'acord, m'hi he d'acostumar, però tenir aquesta sensació d'humitat tot el dia, no és gens agradable...

Però bé, com em va dir algú al dir-li... “És que no ha parat de ploure en tot el dia...”

“This is Scotland...!”

RetallsDeFestival

2009-09-01T00:58:00.007+02:00

Avui s'acabava el festival d'Edinburg. La part principal. Perquè durant la setmana encara hi hauran actes.

(I love you, You're perfect, Now change)

Avui hem aprofitat el dia.

I Edinburgh m'encanta.

*

Edinburgh és un canvi constant de temperatures i de condicions climàtiques.
Avui hem passat pel sol, la pluja, el vent, la calor i el fred.

M'encanta Edinburgh

2009-08-30T21:39:00.004+02:00

Primeres hores
Primera pluja
Primer passeig

Pròxima parada

2009-08-09T12:45:00.003+02:00

.theend.

2009-03-27T12:32:00.008+01:00

S'ha acabat. Últimes nits a Miercurea-Ciuc. Últimes nits a Romania. Una experiència més.

Em nego a fer un resum. O res per l'estil. Una etapa més de la meva vida. Sis mesos. Tampoc és tant. Depèn de com es miri, suposo.

Ni vull fer cap valoració. Que ja n'he hagut de fer dues. Una pels d'aquí, i l'altra pels de Barcelona... I n'estic fins aquí dalt de les preguntetes típiques...

I última entrada a aquest blog... :p (Que ja no crec que pugui actualitzar més)

Fins que torni a marxar a alguna altra banda, clar... Que qui sap quan serà!!

Corroboro que Bucarest és un caos

2009-03-25T12:51:00.002+01:00

I més si vas amb cotxe. Caòtic. I pesat. Cansador.

Fas amb tres hores, 250 km, i amb dos hores, 20 km. I tot per voler entrar a Bucarest un dilluns a els 9 del matí.

La setmana passada me'n vaig anar dos dies a Bucarest a fer d'intèrpret. Una cosa que mai m'havia imaginat que acabaria fent, i també he de dir... que no tornaré a fer mai més. Ja està, ja ho he fet un cop i punto. Tot i que he de dir que no va anar malament, eh? M'ho vaig passar bé i tot...

Em tornaré una experta en “Airslides”, “cements plants”, “poliester”, “aramide” i coses d'aquestes... (tot i que me'n vaig enterar de ben poca cosa)

Visites de cortesia a fàbriques i empreses , però per fer això ens vam haver de xupar més hores de cotxe, de carreteres, de polígons industrials, de les que us pugueu imaginar.

Visita obligada a la Casa del Poble...

Un sopar típic romanès a “Ca La Mama Acasã” ... No sigui que ens quedem sense tastar la Ciorba i la “Sărmale cu mămăliguţă”.

Un hotel enorme, i amb passadissos laberíntics. D'aquests que quan entres a l'habitació la tele et dona la benvinguda amb el teu nom... Tele amb el canal internacional de tve... I un llit com déu mana... Que la meva esquena, ho necessitava.

I al dia següent més quilòmetres, més trànsit, amb pèrdues incloses, tot i portar un GPS. Vam donar més tombs que una noria. Déu meu! I us puc assegurar que vam passar per les pitjors carreteres de tot Romania. No hi havia ni un pam llis. Clots i bonys. I corbes. Tot, per mitja hora de reunió, i sant tornem-hi. Sort que, per tornar, els hi van indicar bé el camí.

Tornem cap a Bucarest, per sort, ens quedem a l'aeroport. I, altra vegada, cap a Miercurea-Ciuc, no sense fer cua per aconseguir sortir de l'aeroport... a un cotxe no se li va acudir res més que donar un cop a una moto i quedar-se parat entre els dos carrils... Que dic jo... pel cop que se li veia al cotxe, dubto que no es pogués tornar a engegar... perquè allò només eren dues rascades... doncs no... allà atravessat al mig! En fin...Vam tardar 5 hores i mitja, quan amb menys de 4 hores, hi podiem arribar...

Aquí les coses funcionen així...

25.000.000

2009-03-23T14:08:00.000+01:00

Persones? No! Vint-i-cinc milions de gossos sense amo a Romania. Trobo que era una informació que no calia que em diguessin. Havia viscut perfectament cinc mesos i mig sense saber-ho, i vivia la mar de bé. També he de dir que ha Miercurea-Ciuc no n'he vist massa. Però sí que m'he trobat amb més d'un gos mort i mig desintegrat per les carreteres... no m'estranya.
Només a Bucarest n'hi ha un milió. Això és molt, no?

Em sorprenc que no em sorprengui

2009-03-03T12:01:00.001+01:00

Em sorprenc que no em sorprengui veure una dona sortint del contenidor de la basura del davant de casa a les 9 del vespre.

Es depriment. Però cada dia hi ha algú remenant la basura. Cada dia. És igual que faci sol, que faci fred, que plogui o que nevi. Que siguin les 10 del matí o les 10 de la nit. I és que es posen dins el contenidor! Fins ara només els veia remenant i tal... però posar-se a dins? I no sé pas que agafen, però sempre van amb les bosses plenes...

Millor no pensar-ho.

.cementiris.

2009-02-27T12:40:00.001+01:00

Prop de casa hi ha un cementiri. N'hi ha uns quants en tota la ciutat... Perquè jo no sé pas com pensen aquesta gent, però estan, pràcticament al mig del poble, i en terrenys super petits, rodejats de cases (que ja em diràs tu, quina gracia viure allí), i les tombes super amuntegades.

El que deia, que a prop de casa n'hi ha un, i l'altre dia, en un dels meus passeigs, me'n hi vaig anar. I ara em direu, per què? Doncs mira, perquè la porta estava oberta... I em vaig fixar que hi ha un munt de gent que s'escriu el seu nom a la làpida quan és mor la seva parella. Però és que n'hi ha un que hi deia el nom, i les dates (1950 – 20__ ), que dius... home... ja trobo fort que us escrigueu a la làpida, però deixa la data tota en blanc! Quina sensació més rara, no? Escriure't a la làpida. Veure el teu nom allà sempre que hi vagis...

Però sí que hi ha una cosa que em va agradar... No sé si ho havia comentat mai. Abans, no es feien làpides, es moldejaven uns troncs de fusta, i cada tram indicava una cosa diferent, però donava tota l'informació sobre qui havia mort: edat, si era home o dona, de què havia mort, etc. I encara hi ha gent que ho fa. I és, la veritat, molt més bonic que una làpida.

No m'agrada l'ascensor de casa.

2009-02-20T13:19:00.003+01:00

Ja ho he dit més d'un cop, que no m'agrada.

Un dia em va deixar entre dos pisos, i em va agafar un atac de pànic. Vaig tocar tots els botons, inclosos els de l'alarma... i vaig poder comprovar que no funcionava... No només l'ascensor, sinó l'alarma. Ara que després, pensant-ho fredament, com m'hauria entès si m'haguessin vingut a socórrer? En fin... Que després de tocar tots els botons i veure que allò no es movia... vaig agafar aire... vaig tocar les portes, vaig tornar a pitjar el botó del 5è pis, i.... es va moure... Sort. Total, que vaig estar una setmana sense tocar l'ascensor.

Però l'altre dia, em vaig fixar en una cosa que no m'hi havia fixat mai... bàsicament perquè és una qüestió que no m'havia plantejat... Heu pensat mai quan esteu en un ascensor que la part del terra pugui caure? Ara riureu... però als tres ascensors que pujo aquí... el de casa, el de Soros (molt de tant en tant) i el de casa de la Larisa... el terra està desenganxat de la resta de l'ascensor, són dues peces. La Larisa diu que són paranoies meves... però és que... quan entres veus com es mou el terra, i la resta de l'ascensor no! En fin...

Que en aquest país no es caracteritzen per tenir els ascensors més moderns del món...

* ilona *

2009-02-11T12:22:00.001+01:00

Així es diu una de les meves alumnes. Iliona. Té 65 anys. I la senyora vol aprendre castellà. La seva filla es va casar amb un mexicà, i se'n va anar a viure a Mèxic, i va tenir dos fill: un nen i una nena (el Bruno i la Maya). I clar, gairebé només parlen castellà. I per això, ella el vol aprendre.

A mi em fa molta gracia. Cada dia, 20 minuts abans de l'hora, ja és a classe.

La pobra té reuma, se l'hi inflen els peus i les mans, i li fa mal tot... Quan li dic, “¿Qué tal?”, em diu, “mucho dolor”.

Amb el seu gorrito, la seva bufanda rosa, el seu abric blau, els seus guants, el bolso i la bossa de plàstic...

La seva llibreteta, els fulls sempre desordenats i el diccionari en una boseta de plàstic perquè no es faci malbé.

Em porta fruita, o xocolata... perquè bereni. (Si no fos perquè ella té una edat, i que jo no he de posar notes, diria que em vol comprar... :p)

Però, sempre hi ha un però. Perdo la paciència. No hi ha manera de que entengui les coses. Si no li he repetit cinquanta mil vegades com es fa el masculí i el femení, el singular i el plural, no li he explicat cap. Cada dia estem igual. O li dius DIEZ, i mires la llibreta, i hi ha escrit DIES, i jo li torno a dir, DIEZ, i puc estar dos hores dient-li que no va amb S, que no hi ha manera... o HIJO... miro, i hi escriu IHO, i venga a repetir-li... al cap de dos hores ho escriu bé, però el dia següent, ja hi tornem a ser!

I jo ho entenc. Qui sap quants anys fa que no ha anat a classe, o si hi ha anat mai! Però és que us heu d'imaginar la situació... ella no m'entén, i jo no l'entenc a ella! I l'altra alumna, tota l'estona anant traduint. Buff.. em desespera...

I li dic, però estudia! Mira't el que fem a classe! Com a mínim pel vocabulari... i la dona va, i em diu que no té temps!! Com que no tens temps?! Tens 65 anys, estàs jubilada, vius sola i no fas res en tot el dia!! Com pot ser que no tinguis temps?! En fin...

Dilluns, la veritat, és que potser la vaig perdre massa. La paciència vull dir. Però és que no us podeu imaginar el que m'arriba a costar fer-li entendre què ha de fer en un exercici... És que hi ha vegades que sembla que no tingui ganes d'entendre-ho.

Exemple:

El vestido es de María -- Es su vestido -- El vestido es suyo.

_____________ Pablo -- Es su cinturón -- El cinturón es ______

Total que em diu “nu știu” (no ho sé, en romanès). Sempre em diu el mateix... I jo, però si és molt fàcil, només has de canviar “vestido”, per “cinturón”, i em diu “El cinturón es vestido” i jo, què? Que sólo tienes que copiar lo de arriba!! Dues hores. Us ho juro. I quan aconsegueixo que escrigui cinturón, va i escriu “sinturon”! És que no mira!!!

El més fort de tot, és que acabem la classe, i em diu (en castellà, a sobre)... “¡Calmate mujer!”

Hi ha coses que ja no les preguntaré...

2009-01-30T13:04:00.003+01:00

Com per exemple, "¿Qué cenais normalmente?"

- "Tres cervezas"
- "Sopa de lechuga" (¿Sopa de lechuga?, ¿estamos hablando de lechuga?, ¿en una sopa?, ¿caliente?)

O "Condimentos para una ensalada"

- "Nata"

No us podeu imaginar les converses més surrealistes que arribo a tenir amb aquesta gent.
És que ja no sé si és que no ens entenem, o que realment aquesta gent són mooolt raros.

Hi ha coses que no entenc

2009-01-27T12:22:00.000+01:00

Si t'apuntes a un curs, ves-hi. Més quan només és un dia a la setmana. I més quan és el primer nivell.

I dos, si el curs ja ha començat, ja ha començat. No deixeu que cada dia vingui una persona nova. Bàsicament, perquè això vol dir, que jo he d'estar cada dia explicant el mateix. Explicar el mateix des de zero.

I no em dóna la gana. És que no és normal.

He de donar classes també al County Council, dos nivells. Dos dies a la setmana.

Doncs bé, els del nivell inicial no venen mai. Dos, tres... com a molt quatre (de 14 que n'hi ha apuntats), i si com a mínim cada setmana fossin els mateixos, doncs em seria igual... però no... cada dia són diferents.

I em canso. I no ho entenc. O vens, o no vens. A mi que no em vinguin amb cuentos xinos, de que tenen molta feia, i bla bla bla... Si tens molta feina, no t'apuntis al un curs. I punto! Que no crec que ningú t'hi hagi obligat, i si comences un curs... doncs això, ves-hi.

* n o t i n c i n s p i r a c i ó *

2009-01-19T12:43:00.001+01:00

Uns diuen que es falta d'inspiració. Jo dic que és que no passa res. Que no hi ha novetats. Per això no escric. Però potser sí, que és que no estic inspirada per escriure. Que se m'han congelat les idees, i les ganes d'escriure.

No passa res. Tot és rutina. Els dies i les classes, les classes i els dies. De casa a Soros, de Soros a casa, i tornem-hi.

Fa fred. Però no tant com la setmana passada. Diuen que ja s'ha acabat. Però es veu que hi ha una dita gitana que ara no sé com diu en romanès, que ve a dir que al febrer fa molt fred. O sigui que...

Divendres passat va tornar a nevar. Tot el dia. Sembla estrany, però quan neva no fa tant fred.

Dimarts acabo el curs de romanès, amb el grup. Però amb la Larissa continuaré fins al final, que ens ho passem molt bé les dues.

Passen els dies, i no passa res.

/Continuem

2009-01-12T11:17:00.002+01:00

Diuen que estem, cada matí, a -26ºC. Durant el dia... entre -18 i -20 ºC.
Ja no hi noto la diferencia, m'és igual un grau amunt, que dos graus avall. Tinc fred. I tot està nevat.

Em cauen llàgrimes, se'm congelen, se m'empeguen amb les pestanyes, se'm congelen els mocs, el color de la cara em canvia, i no noto les cuixes.
Els auriculars de l'iPod es queden més tiesos que un pal.
Els vidres de casa estan permanentment entelats i congleats.

Diuen que no havia fet tant fred fins aquests dies... Que durant els dies de Nadal no en va fer tant (clar, m'esperava a mi).

Per sort, no hi ha boira, no fa vent, i no ha tornat a nevar.

Però fa ràbia, veure que fa "sol", que el cel és blau, que no hi ha ni un núvol, i que estiguem a la temperatura que estem.

Què hi farem. És el que em toca viure ara.

Bran/oElCastellDelDràcula/oComLaGentÉsPotArribarAInventarCosesComQueAixò ÉsElCastellDelComteDràcula

2008-12-17T11:53:00.003+01:00

Diuen que és un dels castells més importants de Transilvània, de l'Edat Mitjana, tant per la situació (les vistes són increïbles) com per l'estat de conservació, i els mobles i objectes que hi ha.

És un dels llocs més turístics de Romania, i simplement perquè s'identifica amb el Castell del Dràcula... però dins no hi ha ni absolutament res que faci pensar que mai hi va passar un vampir per allí. Va ser la residència del rei Ferdinand.

Totes les parets, tant de dintre com de fora, són blanques. Té un munt de sales, perfectament moblades i conservades, i vitrines amb objectes... (El que em va fer més gràcia va ser un munt de coses de ceràmica de Talavera de la Reina (de Talavera havien de ser...)).

L'únic rastre del comte Dràcula (o de qualsevol ésser que se li assembli) és al cap de les persones que han dissenyat i venen les samarretes, i les tasses, i les carotes... amb la seua cara.

Horribles, la veritat.

CapDeSetmanaLlarg/TempsCambiant/CompanyiaImmillorable

2008-12-11T11:41:00.003+01:00

Aquest cap de setmana va venir la Nàdia a aquestes terres... On Deú va perdre l'espardenya... o no, com diria la Nàdia... Perquè és molt millor que el que s'imaginava.
No us diré els esforços que vaig haver de fer per no adormir-me... però és que la senyora va arribar gairebé a les dues de la matinada. Una hora més tard del previst... (o 4 hores més tard... perquè va perdre el primer tren... La culpa no va ser seva... sinó del caos de qualsevol ciutat un divendres a la tarda, i multiplicat per mil per estar parlant de Bucarest).
Així que, després de cent missatges i cinquanta trucades, a aquestes hores intempestives vaig haver de sortir de casa... on tant calenteta estava... i creuar mitja ciutat per arribar a l'estació... (per sort, ho teníem tot calculat, i no em vaig haver d'esperar gaire...).
I tres hores després, encara estàvem xerrant... i xerrant... i xerrant... És el que té passar-se gairebé dos mesos sense poder parlar tranquil·lament amb algú, i amb català (que és un factor molt important), i sense poder comentar les coses :p

Dia6/Calor:

Ens despertem relativament aviat (o molt aviat segons la Nàdia) tenint en compte l'hora que ens n'havíem anat a dormir... I després d'esmorzar i posar cert ordre, posem els peus al carrer.
Fa sol. Gens de fred. Així que podem caminar i patejar-nos Miercurea sencera, sense presses. Descobreixo carreres per on no hi havia passat mai... entrem als supers (per què serà que sempre ens agrada anar als supers quan som lluny de casa? A la Nàdia i a mi ens encanta, però és que no sé perquè!!), ens trobem a la Larissa (la meva professora de romanès) amb el Hepi (el seu gosset... Que té la mania de saltar-me al damunt cada cop que vaig a casa seva... No li va quedar clar el primer dia que els gossos no m'agraden... però bueno, amb ell faig una excepció) i a les 4 de la tarda, aconseguim arribar a casa, i fer el dinar... I quan acabem, mirem per la finestra, i sembla que ja sigui hora de sopar... i no són ni les 5 de la tarda...
Però no ha vingut aquí per quedar-se a casa... Agafem els portantes, i tornem-hi... Passegem pel parc, carrer peatonal amunt, carrer peatonal avall, i quan aconseguim obrir la porta del Bandidos... doncs cap allí s'ha dit... Internet, HotChocolate, Tünde, PatatesFregides, i Pizza.
És tard. Mañana más.

Dia7/NoEtPosisElsKeds,QuePlourà

El cel no té res a veure amb el del dia abans... però res ens frena.
Tornem a fer de turistes per la ciutat (no es un pueblo, que tiene 50.000 habitantes)... Avui toca el castell, el parc (de dia, clar)... més esglésies... i Csíksomlyó, una església / monestir... que té molta història... (i des de el primer dia que tothom em deia que hi havia d'anar...). Està a 2 km del centre, en un barri, que més que un barri, sembla un altre poble. I s'hi fa el pelegrinatge més important, i que acull més gent, de la zona dels Càrpats. Es venera la Verge Maria. L'origen ve del 1567, quan els Szeklers (la gent originaria d'aquesta zona) van guanyar una batalla defensant la seva fe, a la muntanya de Harghita. Per commemorar aquesta victòria, una vegada a l'any (a l'estiu) van en massa a venerar la Verge Maria. (Que la “venen” com l'estàtua de la Verge Maria més alta del món (2,27m)... A la Nàdia i a mi, ens agradaria dir que sí... que ho és... però sincerament... 2 metres, vale... però els 27 cm... :p No, parlant en serio... No té la pinta de fer dos metres...) això sí, podem dir dues coses... Les misses són eternes, i la gent fa cua per anar-li a fer el petó (Com si te'n vas fer un petó a la Moreneta o a la Virgen del Pilar).
Sortim al carrer, estirem les cames, descansem... i comença a ploure. Estupendo... només ens queden dos quilòmetres per caminar...
Aconseguim arribar a casa, sense mullar-nos massa. Dinem. Una altra vegada són les 4. Torna a estar molt fosc... sortim al carrer amb paraigües... cap al Bandidos altra vegada... Internet, HotChocolate, PatatesFregides... i ESTÀ NEVANT?!
Neu...
Neva molt... sortim al carrer que la neu no és qualla... però durant el trajecte del bar a casa... va caient més neu, i més neu, i més neu... i sí, nosaltres vam tardar molt en arribar a casa... però és que de no haver-hi res, a haver-hi molt, no va passar ni una hora.
No para de nevar.

Dia8/AixòEtPassaPerNoTenirBotesDescents

El despertador sona a les 5 i mitja. És molt fosc, i segueix nevant. No ha parat amb tota la nit.
Però, no som les primeres que sortim al carrer, ni molt menys. La gent ja treu la neu del davant de les cases, tot i que encara segueixi nevant. Arribem a l'estació, amb el temps molt just. No entenem de cap manera a la taquillera. Finalment un noi ens tradueix... El tren porta un retard de 90 minuts. L'únic que volem és arribar a Brasov.
Sentadetes en una cadira. Esperem que el tren es digni a aparèixer. Ens assentem al seient que ens indica el bitllet... El que ja no estem segures és d'haver encertat el vagó... Ningú ens diu res... per tant...
Un trajecte previst d'una hora i 45 minuts, és converteix en un trajecte de... 3 hores? Ja no ho sé... Només sé que en teoria havíem d'arribar a Brasov a 2/4 de 9, i vam arribar gairebé les 11.
A Brasov també ha nevat. I també està nevant. Estem colgades de neu, que es desfà i es converteix en aquesta aigua-fang que és un fàstic, que ja no saps on posar el peu, ni que trepitges, ni per on passes.
Però això no fa perdre l'encant del Hollywood romanès... i no perquè hi visquin les estrelles de cine, ni hi facin cine, sinó, perquè unes lletres al més pur estil Hollywood, coronen la muntanya més propera a Brasov.
La ciutat és un encant, i el fet que estigui nevada, encara ni dóna més. Passegem una miqueta, però els peus de la Nàdia no ens deixen seguir més. Els té més que empapats... I no volem pas que li agafi una pulmonia, ni res per l'estil... Així que, apurem el temps en un parc jugant amb la neu, i altre cop cap a l'estació... Fem la tercera visita al Fornetti del dia, i un tren (moderno, que ja era hora), porta a la Nàdia cap a Bucarest... i a mi, dues hores més tard, cap a Miercurea-Ciuc... això sí, el fred que passo a l'andana esperant el tren, és indescriptible. Que tallava és poc. Una mica més, i em quedo allí tiesa.
Amb una puntualitat que em sorprèn, arribo a Ciuc. Els carrers estan nets. I les voreres, també. Sembla ser que aquesta vegada no hauré de vigilar de no relliscar. S'agraeix.

SisDeDesembre

2008-12-10T11:38:00.002+01:00

El dia 6 de desembre, a part del meu cumpleanys (como todo el mundo sabe), i a part del Dia de la Constitució, és Sant Nicolau.

I aquí, a Romania (com en altres països), ho celebren... És el seu Pare Noel. De fet, és el Pare Noel... Però ells li diuen Sant Nicolau, i enlloc de celebrar-ho el 24 de desembre, ho celebren el 6 (el dia 24... vienen los ángeles).

La nit del 5 al 6, passa per totes les cases a deixar-los els regals a les sabates...

Normalment no és dia de grans regals... Sobretot xocolata, caramels... i fruita... sí, sí...

A mi em va deixar... un plàtan, una mandarina, un ferrero rocher i una barreta de cereals... I això... Que no sabria ven bé com definir-ho... (és una branca, pintada: platejada, o amb purpurina, i amb algunes cintetes lligades...) però que és molt típic regalar-ho aquest dia.

A més a més, una bufanda... i l'amic invisible de la classe de romanès: xocolata i unes arracades i un collaret taronja... pentru cã, colorea mea preferata este portocale.

Sí, és típic fer l'amic invisible ara, per Sant Nicolau...

És que he rigut tant...

2008-12-04T13:10:00.001+01:00

No sé si hauria de ser secret professional o que... però és que he rigut tant... Aquestes són algunes de les coses que em van escriure en un examen els meus alumnes del nivell bàsic-intermig:

"La tele esta muy lejos de sófa, que es muy mal porque yo llevo gafas y no veo la tele si esta lejos. Este salón no tiene ventanas. Hay un libro encima de la mesilla. Puncto"

"Me acuesto a las once o doce y duermo muy bien en general"

"Mi hermano tiene pelo corto y su pelo es liso y morena celeste. Es alto y poco gordo. Tiene pancha grande. No es un hombre feo".

*Ara no us penseu que enlloc de barriga els hi vaig dir que es deia panxa, eh?, que en romanès o en hongarès, si li assembla... Això sí, la primera vegada que em van dir pancha, els hi vaig dir... “Anda! Como en catalán!”, però ja està.

"Mi madre no es muy alta pero corta tampoco". "No tengo hermanos, pero tengo dos primas gorditas".

2008-11-27T11:59:00.003+01:00

*Ahir va nevar tooot el dia. Netegen els carrers que els hi sembla, però les voreres, ni les toquen. Conseqüencia: les voreres són una pista de gel.

*Diumenge 30 hi ha eleccions. Per renovar el Parlament. Y estamos en plena camapaña.

*Dilluns 1 de desembre és Festa Nacional.

*Ja estan penjant els llums de Nadal.

*Estic cansada d'explicar que el correcte és "la ropa" i no "las ropas".

*El lavabo de casa meva perd aigua per tot arreu. El veí de sota es veu que ja s'ha queixat. I la propietaria del pis ha dit que fa 24 anys que perd aigua, i que així seguirà.

*Estic cansada de que se'm congelin coses a la nevera. Se'm congelen els tomàquets, els ous durs,... I us asseguro que està al mínim (o al màxim, segons es miri això de la temperatura)

*Limba română

2008-11-27T11:05:00.002+01:00

Fa un mes que vaig a classe de romanès. I la veritat és que sóc bastant incapaç de parlar-lo. A mi, que una llengua tingui coses rares com â, ă, î, ţ, ş... em posa nerviosa. Per escriure-ho no, evidentment, però a l’hora de parlar, és missió impossible.

Però bueno, a mi el que m’interessa es poder entendre’l, poder llegir-lo, i si a cas, escriure’l... El parlar... poc a poc.

El romanès es complicadet... escrit, vull dir. Posen els articles determinats al final de la paraula, posen mil guionets entre pronoms i punyetes,...

Però bueno, que segons la Larisa n’estic aprenent molt. Fa cosa d’una setmana ens va posar un examen sorpresa... I jo vaig pensar... és inútil que el faci. I ella em va dir: fes el que puguis.

Sabeu quan entregueu un examen i penseu... El professor/a quan el llegeixi es pensarà que me’n estic enfotent, perquè m’ho he inventat pràcticament tot? Doncs bé, això vaig pensar jo... i li vaig dir: “¿es necesario que te lo de?” I em diu: “claro”... i jo: “es que me lo he inventado un poco... y el primero no lo he hecho...” I em diu: “No te preocupes... si vieras lo que han escrito los otros”....

Total, la classe següent ens els torna... i abans de donar-me el meu els hi diu als altres alumnes (en romanès, clar): feliciteu a l’Àurea perquè ho ha fet molt bé... i heu de pensar que només fa un mes que estudia romanès.

Un 5’30 sobre 8. No està gens malament, eh?! És sobre 8, perquè el primer exercici no el vaig fer, perquè allò no ho sabia fer... era passar un diàleg a estil indirecte... I a veure... omplir buits, sí... però inventar-me tot allò ja no era capaç.

Però bé, sembla que a poc a poc n'estic aprenent...

Tiempo al tiempo!

Quan caminar es converteix en un esport d'aventura...

2008-11-24T11:02:00.004+01:00

Dilluns passat va nevar per primera vegada. Poquet. La neu no va quallar del tot, però va ser bonic.

Aquest dissabte quan em vaig aixecar estava caient una bona nevada... Va nevar tot el matí, i tot va quedar ben blanquet... Això sí, el fred que va fer durant la resta del dia no us el vulgueu imaginar...

I ahir... ahir quan em vaig aixecar estava tot completament blanc. Tot inclou el carrer i les voreres... i durant tot el dia va nevar amb ganes...

El veritable problema, però, ha estat aquest matí quan he sortit de casa... una mica més i em mato... 4 vegades... Deixem-ho aquí.

ReLiGió

2008-11-18T12:02:00.000+01:00

No sóc una persona precisament religiosa. Per això tampoc estava gaire enterada de com tenien el tema per aquí.

Així que un dia, innocent de mi, vaig preguntar que perquè tenien tants cementiris... (És que vaig agafar un mapa de Miercurea-Ciuc i en vaig veure tres o quatre... i a veure, que a Barcelona n’hi hagi més d’una vale... Però no crec que en una ciutat com Ciuc sigui necessari...) Però clar... “N’hi ha un per cada religió...”. Clar. Com no se’m havia acudit abans... Els romanesos, la gran majoria són ortodoxos. I els hongaresos, catòlics. Així que, aquí més que res, hi ha catòlics. Fins aquí tot correcte.

Però quan de repent, tu vas amb tren, i veus com la senyora i la nena que tens assegudes davant es comencen a senyar... no una vegada, no. Una darrera de l’altra. Doncs, què voleu que us digui... Una s’estranya.

Us explico. Quan veuen una església, els ortodoxos se senyen. Estàs a l’autobús, veus una església, doncs et senyes. Vas pel carrer, passes per davant d’una església, i et senyes. I el que deia, se senyen mentre estan veient l’església. No sé. Una mica paranoic.

Parlant d’això amb la Larisa, la meva professora de romanès, em va dir que molts ortodoxos es van convertir al catolicisme perquè a les esglésies catòliques es podien asseure (a les ortodoxes no hi ha bancs). D’això se’n diu fe i devoció cap a una religió, sí senyor.

Aquesta gent té un problema...

2008-11-12T11:25:00.000+01:00

Ja us he comentat més d’un cop que la gent d’aquí se senten hongaresos. Doncs bé. La meva professora de romanès, com que és romanesa... els hi té una mica de tírria. I sempre m’explica coses... Doncs bé, no us ho perdeu. Sabeu quan celebren l’any nou la gent d’aquí? A la 1 de la matinada... i sabeu perquè? Doncs perquè a Hongria és una hora menys, o sigui les 12’00. Celebren l’entrada de l’any nou una hora més tard, per celebrar-ho al mateix temps que els hongaresos d’Hongria.

No tinc paraules. Sincerament ara tindria ganes de veure-ho.

Divendres vaig anar a una festa

2008-11-11T11:33:00.001+01:00

Divendres era el dia del County Council.Durant tot el dia organitzaven diferents activitats. I m’hi van convidar. Durant el matí, feien diverses xerrades i cursos. Després se’n anaven a patinar sobre gel (us he explicat que a MiercureaCiuc hi ha el segon equip més important de hockey de Romania?), i a la tarda-vespre, feien la festa. Jo ja vaig dir, que fins a les 7 que no acabava les classes, no hi podria anar... així que, cap a les 8, vaig fer cap a la festa. Total, que ja havien sopat, i l’estat de la gent, millor no explicar-vos-el. I eren les 8 de la tarda... Així que ja us podeu imaginar com estaven quan vaig marxar a les 12. Només us diré que tenien un sortidor de Ciuc (la cervesa d’aquí), i hi feien cua per omplir la copa... I a les taules, no paraven de buidar-se les botelles de vi.

Però bé, l’estona que hi vaig estar, va estar molt bé.

Punts a comentar:

A les festes els hi agrada escoltar i ballar les cançons dels anys 80 o 90. Res de música actual. No sé perquè.

Els hi encanten els karaokes. Una vegada més, em va tocar aguantar a gent cantant cançons típiques hongareses... i a gent que es pensa que sap cantar i que no en té ni idea...

Com que ja he donat la primera classe d’espanyol, ja coneixia a més gent a la festa... i fins i tot, vaig aconseguir a dos adeptes nous! Que em van preguntar si podien venir la setmana que ve...

L’Huni, que era l’organitzador de la festa, i alumne meu, em va preguntar cinquanta mil vegades si volia res... i jo, no, tranquil. Alguna cançó espanyola? Tu demana-me-la, que buscaré si la tenim... “I want you to feel like home”, i jo, “Thank you, but It’s not necessary...” Doncs així mitja nit!

Tres homes van intentar treure’m a ballar. Un era el meu adorable veí (que treballa també al County Council), i que anava més borracho que jo que sé que... (el dia següent me’l vaig trobar a l’ascensor i no sabia quina cara posar-li).

Si durant la nit no em van preguntar cent vegades que què em semblava la ciutat, no m’ho van preguntar cap. (I clar... si fos una ciutat preciosa i encantadora, doncs encara podria dir algo interessant... però jo... “bueno està bé”...

En fin... una nit més. I diferent.

Crònica d’un cap de setmana a Bucarest

2008-11-10T10:19:00.003+01:00

Era el primer cop que agafava el tren aquí. I si ja vaig comentar que l’estació de busos era la més moderna que havia vist mai... ja us podeu imaginar que la de trens no es quedava curta. Després d’aconseguir comprar el bitllet... vaig sortir a fóra a esperar el tren. Anava de MiercureaCiuc a Brasov, canviava de tren, i de Brasov a Bucarest.

Després de comprovar que no anàvem en direcció contraria (no sé si us sabeu... però sempre tinc aquestes paranoies quan pujo a un tren), em vaig posar a comprovar l’estat del tren... i dels passatgers. Era com una pel•lícula. Quan la gent puja com un ramat al tren... i allí s’aposenten com poden i on podem. Era un tren d’aquests que para a totes les estacions por habido y por haber. I a més... no us ho perdeu... a cada pas a nivell, hi ha una persona a abaixar la barrera... Que digo yo... anda que no vam passar passos a nivell, durant tot el primer trajecte...

Per fi vam arribar a Brasov. Una estació més decent... i on, com a mínim, hi havia pantalles on indicaven els trens... Així que, després de creuar totes les vies, i arribar al hall, i comprovar la via del tren de Bucarest... vaig tornar a creuar mil vies. El tren havia de sortir a les 4, doncs bé, allí no apareixia ni tren ni res... La veritat... em vaig començar a emparanoiar una mica... I si m’havia equivocat? Al cap de 25 minuts (i després de veure que tothom estava una mica nerviós perquè no arribava el tren)... Va arribar. Però sorpresa. Només tenia 5 vagons. I jo havia d’estar al vagó 10. Ala... a esperar més estona que portessin els vagons que faltaven.

El tren era d’aquells que tenen compartiments, de 8 persones. Viatjava amb una noia; uns padrins amb la seva néta, i després a mig camí, van pujar dues dones. El viatge va ser etern. I a més, com que portàvem retard, ens havíem de parar cada dos per tres, perquè passessin altres trens... O sigui que vam arribar una hora tard a Bucarest. I clar, com que estava al vagó 10, no veia mai a quina estació paràvem... Sort que Bucarest era la última, i tothom havia de baixar del tren... perquè, a fe de déu, que si no hagués estat la última, ni me’n hauria enterat que allò era l’estació.

Retrobaments familiars.

Bucarest és una ciutat caòtica. Grisa. Avingudes amples plenes d’arbres. I passos de zebra que pots comptar amb els dits d’una mà. Amb milions fils de l’electricitat petjats de cada pal possible. Taxis a tocar. Obres a cada deu passes. Soroll. Massa cotxes. Brutícia. Gossos. Aires de grandesa. I tanta llum, que no s’hi veu. Diuen que Bucarest és el “París dels Balcans” o “Le petit París” (o una cosa així), però, sincerament, jo no li he sabut trobar cap similitud...

No sé si explicar-vos tot el que vam veure... Crec que us avorriria. Però així pel damunt, juraria que vam veure gairebé tot el que es podia veure. La Piaţa Unirii (on a part de ser una plaça enorme, amb fonts al mig, és la zona comercial), el Palatul Parlamentului (el segon palau més gran del món – després del Pentagon. Es va començar a construir per ordres de Ceauşescu, però no el va veure acabat. Tot amb materials de Romania. Té desenes i desenes de sales, totes amb uns aires de grandesa espectaculars. Ens van explicar que Ceauşescu va fer refer les escales de marbre més de 5 vegades, perquè ell volia poder baixar les escales sense haver de mirar al terra. Per poder anar amb el cap ben alt... En fin... I, per exemple, el sistema d’aire condicionat era natural, l’aire entrava directament del carrer, així no hi havia risc que l’envenenessin... Tu diràs...); el Palatul Patriarhiei (el palau del patriarca de l’església ortodoxa romana; amb missa inclosa...), la Piaţa Universităţii, tot el casc antic (la zona que em va agradar més... i “ja ho veureu” però d’aquí uns anys quedarà preciosa), la Biserica Stavropoleos (una església ortodoxa... si no hi vam entrar 5 vegades, no n’hi vam entrar cap), la Calea Victorieri (amb les botigues més chic), la Piaţa Revoluţiei (on van haver els enfrontaments que van provocar la caiguda del règim de Ceauşescu al 1989), l’Ateneul Român, el Palatul Republicii... i el que més m’agrada quan vaig de viatge... els museus: el Muzeul Naţtional de Istorie a României (con el Tesoro... una extensa colección de orfebrería que abraca desde la Edad del Bronce a las coronas de los últimos reyes del país... No us podeu imaginar la de portes i candaus que hi ha per arribar-hi... i dins la sala, com les pel•lícules: sabeu allò de que quan engeguen les alarmes, i ha tot de rajos làser que creuen les sales? Doncs això. Però sincerament, les joies que hi havia... A mi em va encantar... Si és que tot torna); el Muzeul Naţional de Artă al Româna (arte rumano y arte internacional) i el Muzeul Satului (“el Museo del Pueblo”, on hi ha cases tradicionals de totes les regions de Romania. Està instal•lat dins del parc Herăstrău).
He d’afegir, que amb dos dies, vam trepitjar més esglésies i veure més misses que en tota la meva vida.

I crec que no hi ha més a comentar del viatge... En quant a la ciutat, clar. (I jo que no volia explicar gaire... ajajajjaja)

Mereix una atenció especial el Caru cu Bere, un restaurant típic romanès, amb balls inclosos,... i sobretot la pastisseria del costat, amb el nen que viu permanentment pegat al vidre.

Dilluns em va tocar tornar a agafar un tren... Per sort, era directe. I per sort, era modern. I per sort, no se’m va assentar ningú al costat ni davant durant tot el trajecte... i tenia la tauleta per mi sola... I per sort, quan vam arribar a Miercurea-Ciuc, encara si veia una mica, i vaig poder distingir l’estació.

Perquè cau en dijous...

2008-11-04T10:09:00.002+01:00

Doncs això. Vale... no és ElCantoDelLoco... però és que... “donde hubo fuego, queda ceniza” ajajajajjajaja
Serà que no vaig riure quan vaig veure el cartell...
Bucarest està empapelat amb cartells del concert. No us enganyo.

I res... Que el dia 11 de desembre és dijous i tinc classe... i tardo massa hores en arribar a Bucarest, perquè sinó...

Comencen parlant de teatres, i acaben dient que a Espanya els únics que treballen són els romanesos...

2008-10-29T12:38:00.000+01:00

És curiós com es passa d’un tema a l’altre.

Una de les meves alumnes, la Nora, em deia ahir que dijous no vindria les dues hores a classe perquè tenia entrades per anar al teatre. I llavors vam començar a parlar del teatre que es feia aquí a Csíkszereda, i bla bla bla... total que el Csaba (un dels nois) va començar: “Malo, malo, muy malo”. I jo: “Malo, ¿qué?. “Es muy malo el teatro de aquí”. I la Nora va dir, “No es que sea malo, lo que pasa es que es una ciudad tan pequeña” (en plan... i hi ha els recursos que hi ha). I ell, va replicar, “Pero hay una ciudad igual de pequeña, que tiene el segundo teatro más importante de Transilvánia”. “Cuál?” “Sfântu Gheorghe”... i m’ho anava a traduir, i li dic: “San Jorge”, “Se dice así?” “Sí, claro...” I no se m’acudeix cap més cosa que dir-los-hi: “En catalán se dice Sant Jordi, y en Catalunya el 23 de abril lo celebramos”. Total que els hi començo a explicar l’historia de Sant Jordi, la llegenda, i com ho celebrem. I em diuen: “Siempre hacéis fiesta”. I jo... “hombre, ese día no hacemos fiesta... en teoria la gente trabaja, aunque cuando salgas a la calle en Barcelona no lo parezca...”

I comencem a parlar de tots els dies que fem festa a Espanya, que si el 1 de noviembre, el 6 y el 8 de diciembre, los días de navidad, i bla bla bla... I em pregunten: “Pero cuando es fiesta, recuperáis las horas otro día?” “Noo!” “No? Pues aquí nos los hacen recuperar” (que dius... vaya gracia). I se’n reien que féssim festa per Sant Joan i el 15 d’agost...

Total, que salta una i em diu: “Pues en España sólo deben trabajar los rumanos!”. Eeeeeiii!! “Recogiendo fresas”, afegeix.

I llavors ja ha començat un altre tema parlant del munt de romanesos que hi ha a Arbeca.... :p Però aquest ja és un altre tema...

“Y que quede claro, en Arbeca, no recogen fresas, que no hay”

PrimeresClasses

2008-10-27T12:03:00.001+01:00

La Nàdia em va fer donar compte que no havia explicat què tal les primeres classes. No hi ha molt a explicar. M’hi estic acostumant. És estrany.

Encara no faig totes les classes que se suposa que he de fer... i a part, he començat amb la gent que en teoria, ja en saps una mica... M’entenen i poden parlar-lo, però no en saben, mai l’han estudiat i, per tant, hem hagut de començar la gramàtica i el vocabulari des de zero... però bueno, ja m’agrada.

A part que són molt bona gent tots. Ric molt amb aquest grup. I m’encanta un dels nois, que quan escric alguna cosa a la pissarra i m’equivoco em diu: “Lo has escrito en catalán?”. És que, clar... un dia els hi estava escrivint els números i vaig posar ONZE. M’ho vaig quedar mirant... i em dic... així no és... I vaig escriure ONCE... però és que després escric QUINZE... i jo... “Perdonad!, es que en catalán van con Z, i me confundo...” I l’altre dia escric “desayundo” (els hi estava explicant el desayuno – comida – merienda – cena), i ho acabo d’escriure... ho estaven copiant... em torno a llegir el que he escrit... i dic “Desayundo?! Noooo! Desayuno! Ai! Perdonad!”, i em surt ell, i em diu... “Ya me a parecido extraño, pero como eres la profesora no he querido decir nada... Lo has escrito en catalán?!” I jo, rient sola... “No... en catalán no!”, ¿Y cómo es en catalán?” “Esmorzar” “Ala! Pensaba que se parecían más!”.Doncs sempre estem així...

Després també faig classes a una noia que ja en sap més. Que primer l’havien posat al mateix grup d’aquests altres, però clar, ella ja havia estudiat durant uns quants anys... així que no tenia sentit seguir al mateix grup... Així que li faig classe a ella sola, i també m’agrada molt, perquè li explico el que vol i el que necessita. És professora d’anglès a la universitat. I l’altre dia, després de classe, em va portar a la universitat i me la va ensenyar... i vam anar a prendre algo... Molt mona també.

I avui començaré amb els que no en saben gens. Que més o menys serà com l’altre grup que tinc, però m’imagino que hauré d’anar una mica més a poc a poc. I començar de zero del tot. El que ja no sé, és com ens entendrem...

També vaig començar les classes de romanès. Per fi! Semblava que mai arribaria aquest dia!! M’he afegit a un grup de gent d’aquí (que van a l’institut), que allí no els hi dóna la gana d’estudiar-lo... i alee!! a pagar!! Però és el nivell bàsic, eh?! (un altre dia us explico la història que es porten aquesta gent entre l’hongarès i el romanès)

Total, que els dimarts i els dijous aniré a classe amb ells... Per, com a mínim, poder escoltar el romanès, i els divendres aniré a classes particulars amb la Larissa (la professora). Que també és molt mona. I sap una mica de castellà. Així que ens podem anar entenent entre el romanès, el castellà i l’anglès. O sigui que bé.

A poc a poc, i bona lletra.

23d'Octubre

2008-10-24T11:52:00.002+02:00

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

He arribat a un punt que em preocupa. Hi ha gent que em saluda pel carrer, i no sé qui són. A veure, que si saluden, saludo... però és que em rallo, perquè intento recordar de què les conec, i no ho sé! O de Soros o del County Council... no hi ha més. Però és que em sonen i no sé qui són! I ja no dic recordar el nom... perquè això, aquí, és missión impossible...

O també hi ha una altra cosa, com que em penso que no em trobaré a ningú pel carrer ni en qualsevol lloc, doncs vaig al meu aire... i llavors és quan em diuen, que em van veure i que no vaig saludar... I clar, tampoc vull quedar de mal educada...

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Ahir era el dia Nacional d’Hongria. I no, no estem a Hongria, però la gent d’aquí se sent hongaresa, i per tant, ho van celebrar. Al migdia, quan tornava cap a casa, vaig veure tot un desplegament davant el Consolat d’Hongria, cables i més cables, micros, altaveus i càmares de televisió, però, clar, no en tenia ni idea de què passava. Quan a la tarda, abans d’anar a classe, i vaig tornar a passar, ja hi havia més ambient, més gent, i policies.

Però no va ser fins que els meus estimats alumnes em van explicar que era la Festa Nacional, que ho vaig entendre tot. “Viene el presidente”. I jo, “¿pero cual?”. “Los dos”. Doncs no us queixareu... Ara que... el que no veig massa clar és que el president de Romania hagi vingut aquí... bàsicament perquè era el dia d’Hongria. Potser es referien al president de Harghita. Que això ja és més probable... Però tampoc acabo de veure massa clar que hagi vingut el president d’Hongria. Si és festa a Hongria... hauria d’estar a Hongria i no aquí... Però....

Quan he sortit de classe, per tornar a casa, havia de passar altre cop, per davant del Consolat hongarès... però no he pogut. Hi havia un munt de gent... perquè resulta que l’acte en sí... se celebrava allí. M’havíeu de veure intentant passar per sortir d’allí, i tothom mirant-me malament perquè estava marxant... Hi havia tota la policia vestida de gala... i juraria que havien vingut des d’Hongria amb autocar... (vist que n’hi havia 3 o 4 aparcats al final del carrer). Total, que quan he aconseguit sortir de la maravunta de gent, i anava tranquil·lament caminant (per un dels carrers principals), he vist que estava totalment rodejada de policies. O sigui, no jo com a persona... si no que hi havia policia per tot arreu, i que estava el carrer tallat... Però és que no és un carrer qualsevol. És un dels principals. Total que de cop i volta, veig que comencen a passar cotxes i cotxes i més cotxes de policia, i fins i tot ambulàncies... i per allí al mig... un cotxe oficial. El president d’Hongria? Pot ser.

Avui a les 10 del matí, quan venia cap a treballar, veig passar un cotxe de policia, i un altre, i un altre... i al mig, altra vegada cotxe oficial, i més policia, i més policia, i furgonetes amb els vidres tintats, i policia, i policia... i per tancar el seguici, un ambulancia i una furgoneta d'emergencia.

Això ja no ho entès.

"Nem beszélek magyarul"

2008-10-23T10:29:00.001+02:00

Sabent això, ja puc sobreviure en un món on tothom parla hongarès.

I szia, que vol dir “Hola” o “Adéu”, quan només hi ha una persona.

I sziasztok, que vol dir “Hola” o “Adéu”, quan hi ha més d’una persona.

I igen (sí) i nem (no)

I zárva, que vol dir “Tancat”

CuRiosiTaTs (III part)

2008-10-23T10:26:00.002+02:00

A la pizza hi posen ketchup. I ara em direu, i què si les fan amb ketchup? No, no és que les facin amb ketchup. Quan la pizza ja està acabada i a taula, la gent hi posa ketchup per sobre. No ho vaig entendre. Ni ho vaig voler tastar.

Mengen quan tenen gana. Si a les 6 vols anar a sopar, doncs vas a sopar. Però que si hi vols anar a les 10, i vas a les 10. (O també hi pots anar a les 6 i a les 10). I que si a les 12 vols dinar, dines. Que vols dinar a les 4, doncs dines a les 4.

Als restaurants o als bars no et tornen el canvi. A veure... sí que te’l tornen quan és molt, però si és per donar-te monedes, no te’l tornen. Exemple: tot puja a 5’50Lei, i tu en dones 6. Doncs ja està. No et tornen aquests 50cèntims. (Que a veure, realment són una misèria [no són ni 15cèntims d’euro]... però oyee!! I si els vols? Perquè no te’ls han de tornar? No ho entenc)

Fan Los Hombres de Paco. Doblat al hongarès i subtitulat al romanès. Surrealista total. No us podeu imaginar l’atac de riure que em va agafar, quan obro la tele dilluns passat a la nit, i em trobo a l’Hugo Silva. Doncs mira... cada dia, a les 12'00 de la nit, fan Los Hombres de Paco...

OdorheiuSecuiesc:UnCapDeSetmanaMés

2008-10-20T11:32:00.002+02:00

Un dia faré una foto a l’estació de busos de Ciuc, d’aquesta manera podreu veure les comoditats i els luxes d’aquesta ciutat.

Dissabte a les 10 del matí vaig agafar el bus més modern que us pugueu imaginar, i al cap d’una hora i 10 minuts, i d’haver recorregut 50km, vaig arribar a Odorheiu Secuisc. Em vaig equivocar de parada... Però bé, no va ser tant greu, perquè em vaig poder trobar amb l’Agnes, al cap de 5 minuts.

Qui és l’Agnes? L’Agnes és una amiga de la Ruth. La Ruth? (hi ha gent que potser no sap qui és...) Doncs la Ruth és una amiga de la universitat que se’n va anar a Luxemburg aquest any, i va conèixer a l’Agnes. Total que l’Agnes viu a aquesta ciutat, i em va invitar a passar el cap de setmana amb ella...

Odorheiu Secuisc és una ciutat una mica més petita que Ciuc, però té una mica més d’encant... Vam estar visitant el centre de la ciutat durant el matí, i després de dinar, pensant que quedava una mica més a prop, vam enfilar un camí per arribar a una d’aquestes fonts d’aigua mineral que tant abunden per aquesta zona... No era tant a prop com ens imaginàvem... però a mig camí, vam trobar un bon home i el seu nét amb el cavall i el seu corresponent carro, i ens van acompanyar. Vaig riure molt durant el camí... És que em semblava surrealista...

Aquí la gent va al camp amb els cavalls i el carro... Però clar... és raro veure’ls anant per la carretera... primer perquè poden provocar accidents. És obvi que no poden anar ràpid, però és que clar... te’ls trobes a tot arreu, i la gent que va a darrera els avança sense esperar, i per tant, si te’n trobes un que ve de cara, què? Bad luck. I segona... veus el carro, al seu costat et pots trobar el cotxe més guapo i car del món. Contrastos!

Total que vam arribar a la font... i aquesta no tenia gust (ni olor) de ferro... aquesta feia olor a petroli (us ho juro!!) Però el més curiós (o no) és que la gent va allí a omplir garrafes i botelles, vull dir que veuen aquesta aigua... Però és que no exagero... fa una olor molt forta... I aquí sí que ja no vaig voler tastar-la...

“S’ha de demanar un desig, i després passar per sota les portes petites sense parlar... diuen que si ho fas bé, se’t compleix” Llegendes al voltant d’això.

Aquí només hi són per fer bonic... i per fer això del desig... però aquestes portes (amb les portes pròpiament dit), són les portes de moltes de les cases dels pobles més rurals. Totes estan decorades, gravat a la fusta, i algunes, fins i tot, pintades... La llàstima és que, al ser de fusta, no es poden conservar durant gaires anys...

I ja, tornant cap al centre, vam parar al teatre (que en romanès és CASA DE CULTURA), que feien com un concert de corals de la zona... però com que ens estàvem quedant mig adormides, vam anar a berenar a una cafeteria super bonica, que tenien mil pastissos... Com de conte...

I la nit la vam passar en un parell de bars... primer vam anar a un concert de Jazz, i després ens en vam anar a un altre... i per sort nostra, vam trobar lloc al costat de la llar de foc. Feia un fred que tallava la pell. No exagero. Vam arribar a casa gairebé corrents...

El matí del diumenge es presentava molt solejat. Al cel no hi havia pràcticament cap núvol, així que, de les tres rutes possibles que teníem per fer, ens vam decantar per la que suposava estar-nos tot el dia a l’aire lliure...

Vam pujar al cotxe... i cap a Harghita-Mădăraş, la muntanya més alta de la regió de Harghita. Fa 1801m. Amb cotxe pots arribar fins als 1300, més o menys. I després, a munt s’ha dit. Però abans de fer el cim, has de fer el camí...

L’excursió en cotxe, pel mig dels boscos, amb aquest colors de tardor predominants... Tot s’ha de dir... ja comencen a caure les fulles seques dels arbres, i per tant, a poc a poc, els diferents matisos de grocs, taronges i vermells que es podia apreciar fa unes setmanes, ha anat desapareixent. Però bé, segueixen sent preciosos els boscos. La carretera, altre cop, deixa molt que desitjar. Només hi ha carretera una quarta part del camí, la resta, camí de terra i pedres i roques i forats i... un desastre. Semblava que mai arribàvem. L’únic avantatge és que de mentre, podíem disfrutar del paisatge. I va ser quan ens vam donar compte que aquella nit havia gelat. Primer ens pensàvem que simplement era gebre (és diu gebre?), però quan finalment vam aconseguir arribar al nostre destí, i vam baixar del cotxe, vam comprovar que els tolls d’aigua que estaven a l’ombra, estaven completament gelats.

Baixem del cotxe. Fa sol, però un fred impressionant. Però ens armem de valor, i comencem a pujar amunt. D’alçada seran uns 500 metres... però de llarg... buff... no ho sé pas... però clar, tornem al tema... havia gelat durant la nit, per tant els arbres encara duien el gel al damunt, l’herba que estava a l’ombra estava gelada... i el camí? Doncs no, el camí no estava gelat, però estava molt pitjor... ple de fang. Clar, el gel s’havia desfet amb el sol, i allò era un fangar. Així que no us negaré que vam tenir certes dificultats (i algun que altre susto, sobretot degut a la meva facilitat per posar el peu allà on no tocava) per arribar al cim... però hi vam arribar.

I des d’allí es veia la fi del món, pràcticament. Muntanyes i muntanyes i valls. Es podia veure com, en alguna vall, estava tot nuvolat... I si ja a baix feia fred... A dalt a sobre feia vent. Un vent gelat. Per tant, abans de morir-nos allí congeladetes, vam jugar-nos un altre cop la vida... i vam començar a baixar... no cal que us digui qui de les dues va estar a punt de morir més d’un cop...

Doncs bé, m’he oblidat de dir, que això són unes pistes d’esquí... No el pic, ni molt menys, sinó des de la base en avall... Per tant hi ha uns quants restaurants i “hotels” que només funcionen a l’hivern...

Però bé... nosaltres portàvem el nostre picnic, per poder dinar en una de les tauletes que hi havia allí fora, i així prendre una mica el sol. I, amb la panxa plena, i amb l’escalfor del sol, vam agafar un altre camí més decent per poder tornar a la civilització.

Una última parada en una cafeteria de Odorheiu Secuisc... i altre cop a agafar un bus abarrotat de gent per tornar cap a “casa”.

Sona estrany dir-li a això casa, no? Però bé... és el que ara és “casa meva”.

*CuRioSitaTs (II paRt)

2008-10-17T11:50:00.001+02:00

Surts al matí de casa amb l’abric perquè veus que el cel està tapat. Fa fred. Arribes on vas. Et mors de la calor. Surts al carrer, i resulta que has sortit el sol, i encara tens més calor que a dins.
Aquesta setmana hi ha hagut boira cada matí. Però cap a les 12, desapareix, i surt el sol.

Tots els nens petits, tots, sense excepcions porten gorro. La mare pot anar amb màniga curta, però el nen, al cotxet, a la bicicleta, de la mà de la mare o del pare, amb gorro.

Sóc incapaç de trobar formatge ratllat al súper. I el vinagre.

L’enciam no és enciam. No sé què és, però té gust a tot, menys a enciam.

GiTaNos. Potser sona una mica malament dit així... Però és que n’hi ha molts. I amb això no vull dir res dolent, ni res per l’estil. Però és que em criden sempre l’atenció. I molt. Les dones, sobretot. Van amb roba molt vistosa. Amb faldilles llargues fins als peus, de flors, i colors molt vius. Vermells, grocs, blaus,... jaqueta, i mocador al cap...

“Câstigă” vol dir guanyar, en romanès.

AscensoR

2008-10-14T10:57:00.001+02:00

Si teniu por als ascensors. No em vingueu a veure. No. Perquè ho passareu malament. El primer dia pujareu per les escales (com vaig fer jo), però al dia següent, quan arreu carregats o carregades... ja no us farà tanta gràcia pujar a peu. Són 5 pisos.

Sincerament, jo els primers quatre dies, no el vaig fer anar. No. És que ho dic en serio que em feia por. Després, clar, tornes carregada del súper. I ja no fa tanta gràcia això d’haver de pujar a peu...

És petit, petit. Les portes de dins, s’han de tancar manualment. I claro, si no tanques bé, no puges. O no baixes. I juraria que no hi ha alarma. O sigui que si et quedes penjat, no sé pas com deus sortir d’allí. I les portes de fora... fan por. És vell. Sí. Molt.

I el meu bloc... Quatre apartaments per planta. I n’hi ha 10. Cada porta és diferent. Crec que no existeix el concepte d’unitat i estètica... I tenen quadres penjats als replans. I entre planta i planta, a mitges escales, per entendre’ns, hi ha com un traster. Que no sé ben bé de qui és. O si és de tota la planta... Però allí dins s’hi pot veure de tot. Perquè a més a més, la “paret” és de vidre.

La gent lliga els cotxets de la canalla a l’entrada del bloc. Per no haver-los de pujar cap a casa... O també pot ser que no els hi càpigui a l’ascensor. I les bicicletes, te les trobes per les escales...

La ciutat, de nit, és fosca. I passejar a certa hora pel carrer fa cosa. No per la por. Si no perquè no veus per on passes. Hi ha poca llum. Per arribar al bloc, he d’entrar cap a una espècie de carreró... com si anessis cap al pati interior d’una illa de cases... no sé si m’explico... Doncs bé... No hi ha llum. I la del bloc no s’encén fins que ja no hi ets (és que té un sensor de moviment). Només s’obre perquè puguis obrir la porta.

I tinc la sensació que un dia d’aquests em menjaré el terra.

Sfânta Ana (o el llac de Santa Ana)

2008-10-12T17:23:00.003+02:00

Primera excursió. Destí: Sfânta Ana.

No era el dia més indicat per fer una excursió. El dia abans, amb la tonteria del karaoke, vam anar a dormir tard..., i a més a més, estava el cel nuvolat... I diuen que és més bonic si hi ha sol... però bueno, ja havíem decidit que tocava excursió i deixant de banda les qüestions metereològiques...
Vam enfilar la carretera que porta a Bâile Tuşnad, un petit poble de Transilvània, on hi ha les estacions termals més conegudes de la zona... Diuen que s’omple de gent de tot Romania en qualsevol època de l’any... I allí, rodejat de boscos i muntanyes, hi ha aquest petit llac, amb un preciós restaurant al mig...

Però aquest no era el nostre objectiu. I després de passejar una mica per aquest poblet, i de tastar “l’aigua mineral” que neix en aquesta zona... (un consell: no beveu aquesta aigua mineral... que no us enganyi el nom... El ferro que porta aquesta aigua serviria per construir l’estructura de l’edifici més alt del món. No me la vaig arribar a tragar i encara tinc el gust a la boca... Per allà on passa, deixa rastre... taronja) ...vam reprendre el camí per enfilar-nos cap al llac Sfânta Ana.
Són indescriptibles els colors dels boscos en aquesta època de l’any. I cap foto li podria fer justícia. Espectacular. Els colors i els boscos.
El que ja no és tan espectacular és la carretera per arribar al llac. Diguem que la van fer, i la van deixar estar. A part dels milions de corbes que hi ha... Muntanya amunt, 7 kilòmetres. (Vaig arribar a dalt marejada com una sopa).
Tornem a la magnificència del paisatge, i al nostre destí.

El llac Sfânta Ana està situat al cràter d’un antic volcà i, evidentment, té tota una llegenda darrera, relacionada amb Santa Ana (Segueixo buscant a veure si la trobo i us l’explico). Però el que sí que no té res de llegenda, són els remolins que de tant en tant sorgeixen al llac, i que es veu que ja s’han emportat a més d’una i de dues persones... Allí el silenci és absolut. Un silenci que només trenca el soroll dels ocells... Ideal per relaxar-se. Ideal per desconnectar.

Una zona plena de petits racons i de petits amagatalls, com aquest...

Em fascinen aquests colors de la tardor. Tocarà disfrutar-los mentre no arribi el fred glaçat de l’hivern... que segons diuen, aquest any trigarà més a arribar. A veure si estem de sort.

Una nit al KaraoKe o com un tío que va guanyar la medalla de plata de ciclisme als Jocs Paralímpics de Pekin pot arribar a fer l’imbècil amb un micro

2008-10-12T17:00:00.001+02:00

Divendres al vespre ens en vam anar al Bandidos. Que és un bar/restaurant mexicà, que a més a més, és on em connecto a internet els caps de setmana perquè tenen FreeWireless, però que no parlen ni pisca de castellà, eh!? Mucho Mexico Lindo... pero nada de mejicano...
Doncs bé, ens en vam anar allí... i resulta que els divendres, de tant en tant, fan KaraoKe.
La cosa va començar calmada...
Les cançons eren en hongarès (d’Hongria. Aquí no hi ha gaires grups de música...), cançons de tota la vida, les clàssiques, però resulta que els tornen bojos... I què complicat que arriba a ser l’hongarès, déu meu! Total, que la gent es va anar animant... i allò era una bogeria, tothom cantant un munt..., i lo de menys era tenir el micro al davant...
Però, va aparèixer aquest senyor... que diuen que va guanyar la medalla de plata als Jocs Paralímpics de Pekin, a la categoria de ciclisme... (que va participar als paralímpics me’n vaig enterar al sortir... perquè us puc ben jurar que si l’haguéssiu vist moure, hauríeu dit de tot, menys que tingués una discapacitat... /Es veu que li falta una cama... i que en porta una d’ortopèdica.../), bé, tornem al tema... va aparèixer aquest bon home, que m’imagino que estava celebrant la victòria amb tots els amics (gènere masculí), i va agafar el micro... i la que va liar... va fer de tot amb el micro menys cantar... Tothom ballant, cantant, cridant...
No sé pas a quina hora va acabar tot allò... però jo ja no era allí per veure-ho.

Us ha passat mai?

2008-10-08T12:22:00.001+02:00

Us ha passat mai no saber sortir d’un edifici? A mi sí. Dues vegades. I és molt trist, la veritat. Perquè, a veure, si has estat capaç d’entrar, has de ser capaç de sortir. La porta existeix. Només l’has de buscar. I si, amb una mica de sort tens memòria visual, l’hauries de trobar.

El primer cop que em va passar, vas ser la primera vegada que vaig anar a la facultat de traducció. Per la prova. Quan vaig acabar, vaig ser incapaç de trobar sola, la porta que donava a les escales per baixar. Era comprensible... perquè s’ha de reconèixer que estan una mica camuflades... Si ho saps, doncs molt bé, les trobes, però si no hi has estat mai... costa una mica... Per sort, una altra noia estava igual que jo... i finalment ho vam aconseguir...

Doncs bé... M’ha tornat a passar el mateix. Me’n vaig al County Council... (una espècie de Generalitat d’aquí, amb la única diferència és que no tenen cinquanta departaments distribuïts per la ciutat... sinó que està tot al mateix edifici...) Total, jo sabia on anava. I de fet, he aconseguit arribar-hi aviat. El problema ha estat sortir. Perquè us feu una idea, té 4 plantes (més la planta baixa), i és quadrat, amb un pati interior. Per tant, pots anar donant tombs... Doncs bé. Això és el que he fet per sortir. Donar tombs. Primer per trobar les escales, i després per trobar la sortida... Per sort, no he hagut de demanar ajuda a ningú... perquè de fet, tampoc hauria entès el que m’haurien dit...

Jo no seria capaç

2008-10-07T11:00:00.003+02:00

No seria capaç de deixar una casa així. Abandonar el que durant més de 20 ha estat casa teva. I abandonar-la així. Deixant-ho absolutament tot.

Estic parlant del pis on estic vivint. És d’una tal Elvira. Una dona americana que havia estat professora d’anglès a l’acadèmia on ara treballaré jo. Fa tres anys que va marxar als Estats Units. I no ha tornat. Va tancar l’aigua, el gas i la llum. Va donar de baixa la televisió per cable i el telèfon. Va agafar la seva roba, va tancar la porta i va marxar. O com a mínim aquesta és la sensació que em dóna.

Marcs de fotos a les prestatgeries, figuretes i espelmes escampades, i gairebé, com aquell que diu, la taula parada.

Però jo em pregunto… Si sabies que havies de marxar durant tant temps… perquè deixes la casa així? Com pot ser possible que no et vulguis emportar els teus llibres? Que no et vulguis emportar les fotos? Que hi deixis part de la teva vida, records acumulats al llarg de 20 anys?

És que crec que no va tocar res. Que no es va endur ni un sol llibre.

Té llibres per donar, per vendre i per regalar. En anglès, en hongarès i en romanès. Llibres de text d’anglès. Diccionaris. Fitxes. Fotocopies. Fotos. Àlbums i àlbums. Música. Vídeos, i més vídeos. Les revistes del National Geographic des del 1989 fins a l’agost del 2005. No us enganyo.

Quan vaig obrir la porta per primer cop, em pensava que en qualsevol moment aquesta dona trauria el cap per allí. De fet vaig haver de preguntar a veure si tornaria o no. Perquè no m’ho podia creure.

De fet em podríeu dir que un llibre no és una cosa gaire personal. Que de fet, és de les coses més impersonals que et pots trobar. Potser sí. Però una persona que ha acumulat tants i tants llibres al llarg de la seva vida, no crec que li vingui gaire de gust abandonar-los així com així.

A mi, de fet, és de les coses que més m’agrada guardar. Els llibres. Cada vegada que he hagut de fer neteja i treure els llibres de quan era petita, m’ha costat. Em costa desprendre d’aquestes històries... i més si són llibres que m’han agradat. I mira que no són per llençar-los, ni donar-los. Simplement per guardar-los en una caixa... Per això no entenc a l’Elvira.

Vull pensar que aquesta pobra dona va marxar amb unes altres intencions... i un cop als Estats Units, va veure que no volia tornar. O com a mínim de moment.

(L’entenc. Jo no sé on deu viure a USA, però segur que deu ser millor que això :p O com a mínim no hi deu fer tant fred, i els dies deuen ser més llargs.)

Clar que també... com t’ho fas per emportar-te tot això?! És tècnicament impossible. Hauria de llogar un avió per ella sola (bé, pels seus llibres...). Per això mateix... no ho sé... dóna’ls, ven-los, regala’ls. Deixa’ls a l’acadèmia. O en una biblioteca. Que com a mínim algú els farà servir...

M’estic preguntant si notarà si li agafo algun llibre el dia que torni. Per què creieu que tornarà, no?