No era el dia més indicat per fer una excursió. El dia abans, amb la tonteria del karaoke, vam anar a dormir tard..., i a més a més, estava
el cel nuvolat... I diuen que és més bonic si hi ha sol... però bueno, ja havíem decidit que tocava excursió i deixant de banda les qüestions metereològiques...Vam enfilar la carretera que porta a Bâile Tuşnad, un petit poble de Transilvània, on hi ha les estacions termals més conegudes de la zona... Diuen que s’omple de gent de tot Romania en qualsevol època de l’any... I allí, rodejat de boscos i muntanyes, hi ha aquest petit llac, amb un preciós restaurant al mig...
Però aquest no era el nostre objectiu. I després de passejar una mica per aquest poblet, i de tastar “l’aigua mineral” que neix en aquesta zona... (un consell: no beveu aquesta aigua mineral... que no us enganyi el nom... El ferro que porta aquesta aigua serviria per construir l’estructura de l’edifici més alt del món. No me la vaig arribar a tragar i encara tinc el gust a la boca... Per allà on passa, deixa rastre... taronja) ...vam reprendre el camí per e
nfilar-nos cap al llac Sfânta Ana.Són indescriptibles els colors dels boscos en aquesta època de l’any. I cap foto li podria fer justícia. Espectacular. Els colors i els boscos.
El que ja no és tan espectacular és la carretera per arribar al llac. Diguem que la van fer, i la van deixar estar. A part dels milions de corbes que hi ha... Muntanya amunt, 7 kilòmetres. (Vaig arribar a dalt marejada com una sopa).
Tornem a la magnificència del paisatge, i al nostre destí.
El llac Sfânta Ana està situat al cràter d’un antic volcà i, evidentment, té tota una llegenda darrera, relacionada amb Santa Ana (Segueixo buscant a veure si la trobo i us l’explico). Però el que sí que no té res de llegenda, són els remolins que de tant en tant sorgeixen al llac, i que es veu que ja s’han emportat a més d’una i de dues persones... Allí el silenci és absolut. Un silenci que només trenca el soroll dels ocells... Ideal per relaxar-se. Ideal per desconnectar.
Una zona plena de pet
its racons i de petits amagatalls, com aquest...Em fascinen aquests colors de la tardor. Tocarà disfrutar-los mentre no arribi el fred glaçat de l’hivern... que segons diuen, aquest any trigarà més a arribar. A veure si estem de sort.
1 comentari:
Que maco... Que ho sapigueu tots: Romania té coses maques, i molt maques, com aquests paisatges, com aquests colors, com aquest llac, el restaurant, el silenci i tot, i com l'Àurea, que ara hi viu.
Publica un comentari a l'entrada